dimarts, 18 de juliol del 2017

Dues antologies bàsiques


Joan Solé (ed.): Els millors contes de la literatura fantàstica, Columna, Barcelona: desembre 2006. Els millors contes de terror, Columna, Barcelona: octubre 2007.

Tradicionalment, els editors catalans releguen la literatura fantàstica al nodriment dels seus catàlegs juvenils, al costat d'altres gèneres (cas de La Magrana o Columna durant els anys vuitanta). Aquesta desconfiança va provocar que Laertes, amb la seva mítica col·lecció "L'Arcà", es convertís en l'únic segell on avui dia es poden trobar al mercat en català clàssics del gènere, com ara Mary Shelley, Bram Stoker, H.P. Lovecraft o Arthur Conan Doyle. És per això que l'aparició d'aquestes dues antologies ara fa una dècada es va convertir en tot un esdeveniment. El seu antòleg i traductor, Joan Solé, hi seleccionava una nòmina d'autors i contes bàsics així com algunes petites meravelles desconegudes als ulls dels més profans, que satisfan no només el seguidor de la narrativa fantàstica, també qualsevol amant de la narrativa del segle XIX.

Així, el primer dels volums presenta un dels millors contes de terror psicològic existent, "La pota de mico" de WW Jacobs, també autor de contes humorístics i irònics molt remarcables, que juga amb l'exotisme de l'Orient (la pota és un talismà hindú de la sort) per fer-nos dubtar sobre les conseqüències (casuals o reals) de la cobdícia humana. Un autèntic clàssic que amb els anys ha esdevingut referència obligada en el món anglosaxó. Si parlem de clàssics de la fantasia i el terror, però, és evident que "L'Horla" de Guy de Maupassant no hi pot mancar, amb el seu malaltís descens a la paranoia del seu protagonista i narrador. També esdevé molt important l'aparició de "La porta al mur", de HG Wells. L'autor de La màquina del temps i pare de la ciència-ficció hi planteja el mite del paradís perdut de la infantesa en termes fantàstics, amb una gran dosi de malenconia. Finalment, cal destacar l'aparició de MR James, un dels renovadors de les ghost stories, deixeble de Sheridan Le Fanu.

A banda d'aquest quartet, Soler presenta un conjunt de relats variats, tot i que no esdevinguin el millor dels seus autors respectius: l'humor negre de Saki; l'orientalisme de Rudyard Kipling i Lafcadio Hearn; el classicisme de Robert Louis Stevenson, Herman Melville i Charles Dickens; el romanticisme de Villiers de l'Isle-Adam i Prosper Mérimée... A banda, mereixen ser destacats dos autors peculiars i excèntrics, que caldria veure traduïts al català més sovint, tant per la singularitat de les seves propostes com per la qualitat dels seus escrits. Un és el nord-americà Ambrose Bierce, que a "Un episodi al pont del riu de l'Òliba" presenta la barreja d'història de fantasmes amb les seves experiències de la guerra de Secessió dels Estats Units, que va viure en primera persona. El seu estil periodístic i la ironia i l'humor negre que el caracteritzaven (i que es pot veure en un llibre deliciós, El diccionari del Diable, editat per Angle editorial) es tenyeixen de fatalisme i drama quan retrata les repercussions del conflicte bèl·lic, que dóna peu a episodis ben curiosos.

Segons Solé a la "Presentació" de Els millors contes de terror, aquest segon volum se centra en "una branca del gènere fantàstic. Si aquest s'ocupa de refusos, de tot allò que els altres gèneres literaris no volen --i així, tracta de les qüestions mentals inexplicables o inconfessables, o bé dels aspectes externs a la ment que posen en dubte, fins a negar-la, la concepció predominant sobre la realitat--, la literatura de por representa l'extrem d'intensitat d'aquesta tendència." A Solé, però, no li interessa el conte truculent o morbós, que considera "literatura d'horror", ans al contrari: "tenen com a màxim valor el fet d'adreçar-se literàriament (no a còpia de garrotades) a capes de la ment humana que, d'altra manera, romanen en la foscor". Així doncs, és lògic que un dels grans contes de la narrativa de terror nord-americana, "Els salzes", d'Algernon Blackwood, hi sigui present. Blackwood és un autor poc conegut pel gran públic, però bàsic en la literatura de terror nord-americana, tant com ho pugui ser Edgar Allan Poe (present amb el mític "El gat negre"): amatent a les tradicions populars dels nadius americans, a contes com "Els salzes" o "El wendigo" explora la relació entre l'home i la natura, sempre aclaparadora i inquietant, disposada a acabar amb aquest petit ésser que, malgrat la seva intel·ligència, sempre tindrà les de perdre. El terror s'anirà filtrant en el lector de forma subtil, a través de l'estil i de la creació d'ambient, més que no pas dels fets narrats.

Un dels alumnes avantatjats de Blackwood va ser H.P. Lovecraft, que també hi apareix amb un relat que s'allunya del cicle d'horror còsmic al voltant dels mites de Cthulhu, però no en resta gaire lluny amb "Les rates dels murs", que explora un tema clàssic en la seva obra, els ritus pagans de tipus sectari. Un altre gran relat, indispensable, que obre l'antologia, és "Te verd", de Sheridan Le Fanu, autor de "Carmilla". La resta de la nòmina es mou entre l'inevitable ("El gat negre" d'Edgar Allan Poe o "La morta enamorada" de Théophile Gautier), les repeticions respecte del volum anterior (Kipling, Maupassant, Bierce) i algunes aparicions inesperades, com la de Charlotte Perkins Gilman i "L'empaperat groc" o Arthur Machen amb "La piràmide brillant".

Tanmateix, permeteu-me reservar el comentari de la majoria d'aquests relats per quan parlem dels seus autors. Tots aquests noms aniran apareixent a Pipa i monocle al llarg del temps amb monogràfics merescuts. Apuntem, ara, la necessitat i l'oportunitat d'unes antologies que avui dia es troben a bon preu dins el catàleg de l'editorial Labutxaca (amb el canvi de títol en el segon, que ara s'anomena Els millors contes de por).