dissabte, 4 de gener del 2020

La fantasia erudita de Perucho


Essent força reduccionistes, podem acordar que hi ha tres maneres d'aconseguir transcendir literàriament dins d'un gènere concret, en el nostre cas la literatura fantàstica. El primer, el més evident, és ser-ne un dels partícips de la seva gestació, amb la qual cosa t'acabin considerant un clàssic (cas d'Edgar A. Poe, Mary W. Shelley o Bram Stoker). El segon, que dinamitis les fronteres entre gèneres i empris els tòpics i prejudicis per traslladar els pressupòsits lectors cap a direccions més ambicioses. Aquí hi podem trobar autors que no necessàriament pertanyen als gèneres, sinó que hi picossegen des de la literatura realista: el Faust de Goethe, Una altra volta de rosca de Henry James o La metamorfosi de Franz Kafka. Per sort, podem trobar-ne molts més casos reeixits, que curiosament revitalitzen els gèneres, fomentant una relectura dels clàssics. Finalment, trobem qui, des del respecte al gènere, amb una intenció personalista, escarbota des del seu interior per extreure'n la matèria fonamental i polir-la, a poc a poc, fins assolir una reformulació més intel·lectualitzada. És el cas del gran Jorge Luis Borges, però també, a Catalunya, de Joan Perucho (1920-2003), de qui enguany se'n commemorarà el centenari del naixement.

Bibliòfil,savi, erudit, irònic, il·lustrat, conservador, aristocràtic, fabulista, curiós... Perucho fou en si mateix un personatge singular que ens ha deixat una obra abundosa, de la qual excel·leix Les històries naturals (1960). Amant com soc del mite del vampir, hi vaig arribar fa força anys per les referències al dip, tal com ell l'anomena, o com se l'anomena pels volts de la població de Pratdip. Amb el rerefons de les guerres carlistes i la poderosa figura del general Ramon Cabrera, la narració ens conta els esforços del naturista Antoni de Montpalau per aturar les malvestats d'Onofre de Dip. Prenent el Dràcula de Bram Stoker com a base argumental, Perucho desplega tots els seus coneixements per endinsar-nos en les lluites entre el liberalisme i el conservadorisme, als descobriments científics il·lustrats i a viure un aventura tenebrosa, més que no pas terrorífica. Malgrat mostrar-se sorneguer, el narrador sent vertadera devoció pels seus personatges, tant pel dip --símbol de la foscor supersticiosa-- com per Montpalau --paladí de la raó i la ciència. El paral·lelisme entre les lluites polítiques, artístiques i narratives és, doncs, evident, però també molt suggestiu.

A banda de Les històries naturals, però, Perucho compta amb tota una sèrie de novel·les que apareixeran de tant en tant per Pipa i monocle. Altrament, l'article periodístic també li va servir com a model literari per acumular tot un compendi de textos que se submergeixen en les seves estimades erudicions científiques i humanístiques. Fins i tot li serveixen com a model per a la creació de petits fragments de ficció. Aquest és el cas de Monstruari fantàstic (1976), un compendi de monstres tals com Zura, que habita les ciutats inexistents; el Paperaire, que s'alimenta de la tinta i les paraules dels manuscrits; o el Daurat, sorgit de la superfície del mirall. Els relats d'aquest curiós llibre són un joc intel·lectual que oscil·la entre la seriositat i la ironia, sobretot pel que fa al treball de l'escriptor en la documentació rigorosa de les seves criatures. Una documentació de vegades extreta de llibres estranys, antiquíssims tractats de criptozoologia o de ciències naturals, religiosos o simplement supersticiosos. La majoria de vegades, gràcies a la seva vasta cultura, Perucho simplement se'ls inventa o els manipula per als seus interessos. Un detall que l'emparenta amb un altre "mentider erudit" com fou H. P. Lovecraft. Per cert: a Albinyana, població de Tarragona on l'escriptor hi tenia casa, fa poc van tenir la pensada de crear una sèrie de capgrossos basats en algunes de les criatures del monstruari peruchià.



La literatura de Perucho, tal com passa amb la de Borges, juga amb el lector a partir d'una versemblança treballada des del context, des del món que envolta la narració, no pas des de la trama o des dels personatges. Són ambdós fabulistes tan cultes i interessats en les llegendes que poden deixar d'estructurar els seus relats tal com els agradaria que els descobríssim: entre les pàgines esgrogueïdes i escrostonades d'un antiquíssim tractat sobre qualsevol ciència oculta. D'aquí, del creuament entre la curiositat humana i la investigació, neix el mite, l'origen de la narrativa.