"Lenore", d'Edgar Allan Poe

Avui començarem parlant de poesia per acabar al món de les llegendes i la narrativa fantàstica. Al volum Poesia alemanya, editat el 1984 a la MOLU (Millors obres de la literatura universal), seleccionat i traduït per Feliu Formosa, que repassa el bo i millor de la lírica germànica d'entre els segles XVI i XIX, ensopego amb "Lenore", de Gottfried August Bürger (1747-1794). Segons Formosa, Bürger és "el creador de la balada popular, la més famosa de les quals, Lenore (1774), mescla elements èpics, lírics i dramàtics". Malgrat que no pertany del tot al grup "Sturm und Drang", els precursors del romanticisme alemany, Bürger és un d'aquells il·lustrats que recuperen el folklore i assenten una de les bases del moviment romàntic, que veu en la literatura popular un humus d'on nodrir-se. D'aquí, doncs, la potenciació de la narrativa fantàstica al llarg del segle XIX. De fet, Bürger és el compilador i ampliador de Les aventures del Baró de Münchhausen. 

"Lenore", el poema de Bürger, és molt més interessant del que sembla. Pren la forma de balada i ens explica com la jove que li dona títol espera el retorn de la guerra del seu estimat Wilhelm, Guillem a la versió catalana. Però davant la certesa que el jove és mort, Lenore embogeix i renega de Déu: "Mare, què és l'infern? / En ell, en ell hi ha benaurança; / sense Guillem, l'infern! / (...) Si no el tinc a la terra, / no vull la benaurança!" Tanmateix, en Guillem torna, tard, i el lector de seguida s'adona que no és ell mateix. Talment el nostre comte Arnau, en Guillem és una ànima condemnada, que torna damunt el seu corser per endur-se Lenore, mentre són perseguits per altres esperits. El seu destí serà un llunyà cementiri, on Lenore s'adonarà que Guillem és un esperit més. 

Què són aquests cants i remors?
Per on planen els corbs?
Sentiu campanes i cants fúnebres:
--Cal que enterrem el cos!
I el funeral seguici arriba,
que du el fèretre i el baiard.
La cançó era semblant
al raucar de gripaus.
(...)  
Un atroç prodigi!
Cau el jec del cavaller a trossos
com esca que es desfés.
Un crani nu es torna el seu cap,
i el cos un esquelet
amb dalla i ampolletes. 

No se'n fa cap esment explícit, però la tradició l'associa al vampirisme, i és així com un dels seus versos, "Els morts rabent cavalquen" ("Die Toten reiten schnell") són esmentats als primers capítols de Dràcula, de Bram Stoker ("The Dead travel fast"). Cal dir, per complementar-ne la informació, que el 2007 el documental La princesa vampir especulava la influència d'un personatge real en la creació del poema, Leonor von Schwarzenberg. El més remarcable de la vida d'aquesta aristòcrata es troba als seus darrers anys quan, a causa d'uns grans dolors cervicals, va gastar una gran fortuna per aconseguir remeis mèdics, fins i tot esotèrics, la qual cosa va donar peu a tota mena de rumorologia sobre vampirisme. De fet, un cop morta, varen col·locar una grossa planxa de pedra damunt del taüt. D'aquí, potser, el vincle de què abans parlàvem.

El fet és que el títol de seguida em va recordar la "Lenore" d'Edgar Allan Poe. Aprofitant que en català disposem de la seva Poesia completa editada per Quaderns Crema i traduïda per Txema Martínez, hi fem cap per trobar-nos una composició força diferent, tant de forma com de fons. Aquí, el jo poètic no explica la història de la llegenda, sinó el plany per la desaparició de la dama que li dona títol, de qui el seu amador no és pas Wilhelm, sinó Guy de Vere. Que Poe coneixia la composició de Bürger, no en dubten les fonts consultades: de fet, el poema fou traduït o adaptat a l'anglès diverses vegades (per William Whewell, William Taylor, J. T. Stanley, Dante Gabriel Rossetti...) i molts altres escriptors, a banda de Stoker, l'han referenciat. Tanmateix, a Poe sembla que només li interessi el nom de la protagonista. I, de fet, "Lenora" tenia una primera versió anomenada "A Paean". Si tenim en compte que la base de la poesia de Poe és la sonoritat de la llengua emprada, i que utilitza noms femenins on les consonants líquides hi tenen gran presència (Annabel Lee, Helena, Ulalume, Ligeia, Morella...), Lenora (que torna a sortir al seu mític poema "El corb") té la sonoritat adequada i el ressò llegendari per emmascarar un altre dels amors femenins que el malaurat escriptor va veure marxar massa aviat. Així, "Lenore", el poema, és un plany bellíssim que juga a evocar un context oníric i fantàstic ("S'ha trencat la copa daurada! L'esperit per sempre s'esgota! / Que soni la campana! Una ànima santa en el llac Estigi flota!"), però que no el concreta perquè no li interessa: la voluntat del jo poètic rau en evitar a l'ànima pura de la traspassada un trànsit traumàtic a la glòria: "Que no toquin a morts!, no sigui que la seva ànima sagrada / capti la nota quan s'enfili flotant de la Terra damnada".

Els malsons de Poe

Si hi ha un autor de terror i fantasia respectat i traduït al llarg dels anys al panorama literari català, aquest és sens dubte Edgar Allan Poe (1809-1849). És molt probable que, com en tantes altres ocasions, el filtre francès n'hagi estat el causant. Fins i tot als anys vint i trenta, quan el "príncep dels poetes" Josep Carner posava al dia les biblioteques catalanes traduint Charles Dickens, Daniel Defoe o Robert L. Stevenson, fins i tot quan en aquesta època per fi es reconeixia la qualitat de la literatura anglosaxona del segle XIX, el pes asfixiant del culturalisme francès, del realisme i l'academicisme, posaven pals a les rodes dels gèneres de fantasia. En el cas de Poe, però, se'n va fer una excepció: segurament per la seva condició de precursor, per la qualitat de la seva prosa o per la seva aura de "maleït". Imagino, també, que la influència de Charles Baudelaire fou decisiva. Com que Poe és un autor plenament conegut per tots els lectors i àmpliament editat en català, avui vull destacar algunes de les traduccions que n'he llegit i que, per un motiu o per un altre, em semblen destacables.

El gran erudit català Carles Riba, poca broma, ha estat un dels seus traductors més eminents. Durant la primera meitat del segle XX les seves traduccions aparegueren a l'Editorial Selecta, avui dia recuperades per Quaderns Crema. El primer volum, Els assassinats del carrer de la morgue, se centra en l'aspecte més policíac de l'escriptor nord-americà, i a banda del conte titular, també recull "El misteri de Maria Roget", "La carta robada", "Un conte de les Ragged Mountains", "El sistema del doctor Quitrà i del professor Ploma" i "Un descens al Maëlstrom". El segon, molt més extens, anomenat Narracions extraordinàries, inclou el bo i millor de la producció de Poe, sobretot pel que fa a la fantasia i el terror, amb títols mítics com "Berenice", "Morel·la", "La caiguda de la casa Usher", "El cor delator" o "El gat negre". La reelaboració estilística que en fa Riba és tan accentuada, que fins i tot els editors ho assenyalen en una nota editorial a l'encapçalament del volum: "abans de la seva mort, Carles Riba revisà tan acuradament la seva traducció, que féu, de cada conte, una recreació". Ja se sap que amb autors de petja molt personal, la traducció s'acaba convertint en una engabanyadora extensió de si mateixos. Forma part d'aquell debat entre qui considera que la veu del traductor ha d'estar per sota de la de l'autor o a la par. En aquest darrer cas, però, alguns confonen recrear les particularitats d'una llengua emprant-ne la de recepció per construir una versió pròpia de l'obra.

Ara bé, el Poe que vaig descobrir d'adolescent pertany a una altra editorial, i a una traducció al meu parer més adequada, que no pas descurada. Es tracta de El gat negre, editat el 1992 a la col·lecció "Els Argonautes", avui dia desapareguda, de l'editorial Barcanova. Alguns elements estètics me la van fer irresistible des del primer moment: les fantàstiques il·lustracions d'Arthur Rackham i Harry Clarke, o el complet "Apèndix" amb què em vaig poder documentar per conèixer millor aquella ànima torturada que m'obsequiava amb contes tan increïblement demencials com "L'enterrament prematur" o "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar", durant temps un dels meus favorits. De fet, en aquella època el que més m'atreia dels llibres era l'aspecte, ja que en el meu cas el bibliòfil va despertar ben aviat, alhora que el lector.

Tanmateix, és la traducció l'element més destacable del conjunt. N'és l'autor Josep Vallverdú, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2000, premiat autor de novel·la infantil i juvenil (autor del mític "Rovelló"), i un traductor de mèrit, amb més de setanta obres (moltes d'elles per a la mítica col·lecció de novel·la negra "La cua de palla"). Us recomano la lectura d'una entrevista on parla de l'ofici de torsimany aquí. Pel que fa a la traducció de Poe, quan li pregunten per la recerca del "to" d'una obra, el posa com a exemple de dificultat, i parla també de Riba:

"Trobar el to vol dir entendre molt bé com ho diu l'autor, entendre ben bé per què ho diu d'aquella manera i, aleshores, en el moment de traduir, no apartar-se gaire d'aquestes dues premisses i no fer l'efecte que s'ha traduït literalment. E. A. Poe no em va plantejar difcultats especials, però de vegades intentava aconseguir aquell to de predelírium trèmens de què se serveix i m'adonava que no hi arribava del tot; de tota manera tampoc no podia caure en el parany del purisme lingüístic excessiu. Posaré un exemple: hi ha un moment en què E. A. Poe a El pou i el pèndol descriu com el tigre s'acostava amb una passa stealthy, una imatge que no es podia explicar, i empra l'adjectiu unspeakeble. Carles Riba ho va traduir per: "Què inefable!". Riba va recórrer a l'etimologia per tal de resoldre aquest dubte, però això no sempre és una solució, ja que podem canviar el registre de l'original i no produir el mateix efecte."

Una altra traducció, editada als anys vuitanta, és la de Francesc Parcerisas. Traductor de la novel·la inacabada Les aventures d'Arthur Gordon Pym i revisor del treball de Carles Capdevila a L'escarabat d'or, ambdues foren editades per Edicions de la Magrana a la mítica col·lecció "L'esparver", de la qual ens vam nodrir tota una generació de lectors. Seva és la personal traducció del clàssic de JRR Tolkien, El senyor dels anells, i tal com passa amb aquell treball, Parcerisas proposa una important traducció estilística, molt habitual als anys vuitanta, una mica més afectat que el de Vallverdú (amb profusió d'àdhucs, llurs i adesos), que recuperava usos noucentistes i establia una proposta exigent. No és pas la meva voluntat criticar-ho, sinó entendre-ho com un fenomen de l'època, en què el català feia pocs anys que es normativitzava i es normalitzava, després del llarg parèntesi de la dictadura. De fet, el treball de Parcerisas a El senyor dels anells (com el de Dolors Udina amb El Silmal·lírion) són certament molt valorats i reconeguts pels lectors de Tolkien i de la fantasia en general, ja que les seves propostes de trets estilístics, dialectològics i etimològics són certament originals. Em recorda al fenomen del polonès Andrei Sapkowski i les novel·les del bruixot Geralt de Rívia, traduït al castellà per José María Fajaldo.

Finalment, l'últim Poe que he llegit els darrers anys és el de El corb i La caiguda de la casa Usher, editat el 2016 a Laertes, dins "L'Arcà". Se n'encarrega un traductor molt fiable, Emili Olcina, que té el mèrit d'haver-nos donat el millor recull en català d'HP Lovecraft, tant pel que fa a la selecció de relats com a la llengua emprada. Olcina no només és un coneixedor del gènere fantàstic, també és un traductor flexible, que sap adequar el català a l'exigència de l'autor. Ara bé: la traducció del poema "El corb" té una particularitat que pot ser criticable, i és que opta per donar-li forma de prosa: "Les traduccions catalanes d'El corb de Miquel Forteza (1935) i Xavier Benguerel (1944, revisada el 1982), són en vers. Atès que les pautes poètiques del text de Poe, basades en rimes internes i en una imatació en anglès de peus de la vella poesia grega, són irreproduïbles, les traduccions en vers no poden sinó tenir una mètrica i unes rimes no coincidents amb les angleses, i els imperatius de forma les allunyen de l'estricta adherència al contingut narratiu del text original. Amb El corb suficientment cobert en català com a poema, aquí oferim, (...) una traducció que és fidel no a la forma poètica, sinó a la narració, mirant tan sols de no allunyar-nos exageradament d'un esbós de cadència que faci eco a la de l'original."

Com veieu, la traducció és una art dificultosa, que planteja tot de reptes i de preses de decisió al professional, que poden acostar o allunyar els lectors d'una obra o d'un autor, i que acostumen a provocar tants o més malsons que els deliris alcohòlics al pobre Poe. Per això és important que els clàssics segueixin reeditant-se amb noves traduccions. En el fons, una traducció no deixa de ser una interpretació d'un text, una forma d'entendre'l.