Avui començarem parlant de poesia per acabar al món de les llegendes i la narrativa fantàstica. Al volum Poesia alemanya, editat el 1984 a la MOLU (Millors obres de la literatura universal), seleccionat i traduït per Feliu Formosa, que repassa el bo i millor de la lírica germànica d'entre els segles XVI i XIX, ensopego amb "Lenore", de Gottfried August Bürger (1747-1794). Segons Formosa, Bürger és "el creador de la balada popular, la més famosa de les quals, Lenore (1774), mescla elements èpics, lírics i dramàtics". Malgrat que no pertany del tot al grup "Sturm und Drang", els precursors del romanticisme alemany, Bürger és un d'aquells il·lustrats que recuperen el folklore i assenten una de les bases del moviment romàntic, que veu en la literatura popular un humus d'on nodrir-se. D'aquí, doncs, la potenciació de la narrativa fantàstica al llarg del segle XIX. De fet, Bürger és el compilador i ampliador de Les aventures del Baró de Münchhausen.
"Lenore", el poema de Bürger, és molt més interessant del que sembla. Pren la forma de balada i ens explica com la jove que li dona títol espera el retorn de la guerra del seu estimat Wilhelm, Guillem a la versió catalana. Però davant la certesa que el jove és mort, Lenore embogeix i renega de Déu: "Mare, què és l'infern? / En ell, en ell hi ha benaurança; / sense Guillem, l'infern! / (...) Si no el tinc a la terra, / no vull la benaurança!" Tanmateix, en Guillem torna, tard, i el lector de seguida s'adona que no és ell mateix. Talment el nostre comte Arnau, en Guillem és una ànima condemnada, que torna damunt el seu corser per endur-se Lenore, mentre són perseguits per altres esperits. El seu destí serà un llunyà cementiri, on Lenore s'adonarà que Guillem és un esperit més.
Què són aquests cants i remors?
Per on planen els corbs?
Sentiu campanes i cants fúnebres:
--Cal que enterrem el cos!
I el funeral seguici arriba,
que du el fèretre i el baiard.
La cançó era semblant
al raucar de gripaus.
(...)
Un atroç prodigi!
Cau el jec del cavaller a trossos
com esca que es desfés.
Un crani nu es torna el seu cap,
i el cos un esquelet
amb dalla i ampolletes.
No se'n fa cap esment explícit, però la tradició l'associa al vampirisme, i és així com un dels seus versos, "Els morts rabent cavalquen" ("Die Toten reiten schnell") són esmentats als primers capítols de Dràcula, de Bram Stoker ("The Dead travel fast"). Cal dir, per complementar-ne la informació, que el 2007 el documental La princesa vampir especulava la influència d'un personatge real en la creació del poema, Leonor von Schwarzenberg. El més remarcable de la vida d'aquesta aristòcrata es troba als seus darrers anys quan, a causa d'uns grans dolors cervicals, va gastar una gran fortuna per aconseguir remeis mèdics, fins i tot esotèrics, la qual cosa va donar peu a tota mena de rumorologia sobre vampirisme. De fet, un cop morta, varen col·locar una grossa planxa de pedra damunt del taüt. D'aquí, potser, el vincle de què abans parlàvem.
El fet és que el títol de seguida em va recordar la "Lenore" d'Edgar Allan Poe. Aprofitant que en català disposem de la seva Poesia completa editada per Quaderns Crema i traduïda per Txema Martínez, hi fem cap per trobar-nos una composició força diferent, tant de forma com de fons. Aquí, el jo poètic no explica la història de la llegenda, sinó el plany per la desaparició de la dama que li dona títol, de qui el seu amador no és pas Wilhelm, sinó Guy de Vere. Que Poe coneixia la composició de Bürger, no en dubten les fonts consultades: de fet, el poema fou traduït o adaptat a l'anglès diverses vegades (per William Whewell, William Taylor, J. T. Stanley, Dante Gabriel Rossetti...) i molts altres escriptors, a banda de Stoker, l'han referenciat. Tanmateix, a Poe sembla que només li interessi el nom de la protagonista. I, de fet, "Lenora" tenia una primera versió anomenada "A Paean". Si tenim en compte que la base de la poesia de Poe és la sonoritat de la llengua emprada, i que utilitza noms femenins on les consonants líquides hi tenen gran presència (Annabel Lee, Helena, Ulalume, Ligeia, Morella...), Lenora (que torna a sortir al seu mític poema "El corb") té la sonoritat adequada i el ressò llegendari per emmascarar un altre dels amors femenins que el malaurat escriptor va veure marxar massa aviat. Així, "Lenore", el poema, és un plany bellíssim que juga a evocar un context oníric i fantàstic ("S'ha trencat la copa daurada! L'esperit per sempre s'esgota! / Que soni la campana! Una ànima santa en el llac Estigi flota!"), però que no el concreta perquè no li interessa: la voluntat del jo poètic rau en evitar a l'ànima pura de la traspassada un trànsit traumàtic a la glòria: "Que no toquin a morts!, no sigui que la seva ànima sagrada / capti la nota quan s'enfili flotant de la Terra damnada".
