El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs
Selecció, pròleg, traduccions i cronologia d'Emili Olcina
Traducció de "La núvia de Corint" per Eduard Escoffet
Barcelona, 2003
Col·lecció "L'Arcà", núm. 82
Laertes
El mite del vampir s'ha anat perpetuant al llarg dels segles en la literatura universal, amb variacions que depenen de l'època concreta. És la imatge, la metàfora més adequada per representar els terrors atàvics dels éssers humans, els que relacionen la nostra voluntat amb les addicions (la sexualitat en l'època victoriana, la drogoaddicció durant el segle XX). I el vampir, estigmatitzat per això però també dipositari d'una càrrega de sensualitat feréstega, amb aquella atracció que ens provoca l'ocult, segueix esmolant els ullals. L'Eros i el Tànatos s'hi barregen malèvolament, tot i les versions dels darrers anys, edulcorades per a adolescents.
Aquestes variacions del mite són molt ben analitzades per Emili Olcina al pròleg de l'antologia El llit sota la tomba (Laertes, 2003). Olcina no només és antòleg, sinó també traductor, director de col·leccions, escriptor i uns dels millors coneixedors de la literatura fantàstica a Catalunya. «El Segle de les Llums fou també el gran segle dels vampirs», diu per a sorpresa nostra, i hi argumenta una sèrie de fets documentats que el duen a extreure'n una sèrie de conjectures ben interessants: «Davant les primeres alarmes vampíriques del segle XVIII, els filòsofs racionalistes de la Il·lustració havien rigut. Ara, els vampirs no els feien cap gràcia: la Raó no sabia pas què fer-ne. (...) Calmet qualificava la creença en els vampirs de «vana i ridícula», però reunia nombroses dades sobre casos de vampirisme a fi i efecte que d'altres «més hàbils i agosarats» que no pas ell esbrinessin la veritat; se'n desprenia que els filòsofs il·lustrats no havien esbrinat pas la veritat sobre els vampirs en dir, simplement, que no n'hi havia».
Per tant, Olcina no se cenyeix només al camp literari: ens mostra com el vampirisme fou, entre els segles XVIII i XIX, una autèntica preocupació social; com, des de la filosofia i la ciència, es van buscar solucions raonables per explicar-ne les causes davant una societat europea alarmada; i finalment, com el mite literari s'anava forjant en paral·lel, amb moments tan importants com el poema «La núvia de Corint», de Goethe, on el desig sexual, i no només la sang, «activa» el cadàver del monstre. I, a partir d'aquí, Olcina investiga com aquesta sexualitat inherent, però a la vegada rebaixada per la moralitat social, va mutant al llarg de la història literària.
I tot i l'interès i l'encert de l'estudi, el present volum destaca sobretot per la selecció dels textos. Aquí hi trobarem en català els contes fundacionals del mite modern, començant per «El vampir» de John William Polidori. La història és prou coneguda: metge personal i secretari del poeta Lord Byron, Polidori l'acompanyaria a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Ginebra, per passar-hi l'estiu al costat de Percy B. Shelley i Mary W. Shelley. D'aquella trobada en sortirien quatre contes de terror escrits a la llum de les espelmes les nits d'aquell estiu, dels quals el de Polidori i de la Shelley passarien a la història: mentre que l'una escriuria l'esbós de Frankenstein o el modern Prometeu, l'altre fixaria el prototipus del mite vampíric a partir de la relació d'amor i odi que vivia al costat de Byron (i que aquest textaprofundeix amb gràcia). Els quatre relats ja havien estat publicats en castellà per Ediciones Península, en un deliciós volum, Fantasmagoriana, dins la col·lecció «Vidas imaginarias».
També hi trobem el poema de Goethe que abans esmentàvem, on l'escriptor alemany situa la història d'una jove vampira als primers temps del cristianisme, enfrontat al paganisme: al capdavall esdevé una crítica a la que esdevindria religió hegemònica (crítica que aquest text s'encarrega d'analitzar). No és, però, l'únic cognom il·lustre: Alexei Tolstoi, germà de l'autor d'Anna Karènina, ens entrega «La família del vurdalak», que recull la tradició eslovaca i centreeuropea del mite amb una prosa entretinguda, irònica, que introdueix el mite del vampir eslau, responsable d'un corrent de terror als Balcans durant el segle XVIII. Théophile Gautier és la referència romàntica amb «La morta enamorada» que, com en el cas de «La núvia de Corint», presenta la versió femenina del mite, que també tindria la seva continuació amb Carmilla de Sheridan Le Fanu i el precedent de la «Christabel» de Samuel T. Coleridge. El repertori victorià està ben representat pels irlandesos Fritz-James O'Brien i Bram Stoker (esotèric i místic, en un petit retorn a l'univers de Dràcula), així com pel nord-americà F. Marion Crawford. D. H. Lawrence i Francis Scott Fitzgerald són noms més contemporanis que representen l'adaptació del mite lluny de les coordenades tradicionals del vuitcentisme.
I perquè no se'ns retregui la pobra tradició fantàstica de l'univers literari català, Olcina recupera «La xucladora» de Joaquim Ruyra, un dels nostres millors narradors realistes del segle XIX, que aquí pren el mite de la dona d'aigua, una transfiguració mediterrània del vampir, potser també l'adaptació folklòrica de les sirenes clàssiques.
