Segons
l'editor i antòleg Emili
Olcina
al pròleg de L'Stradivarius perdut de
J.
Meade Falkner
(Laertes, 1985), «el corrent victorià de literatura de terror,
representat eminentment per Charles
Dickens, Wilkie Collins,
les Sres. Braddon,
Riddell, Oliphant,
i un llarg etcètera, es caracteritza, dient-ho breument, per una
condició passiva del fenomen sobrenatural: el típic fantasma
victorià es presenta com una interrupció del curs normal de les
coses (després del pas del fantasma, tot tornarà a la normalitat),
i la seva aparició es produeix, generalment, amb el sol propòsit de
comunicar-se amb els vius, per tal de reclamar venjança o justícia,
de demanar l'enterrament en terra sagrada, d'avisar de perills, de
sol·licitar la reparació de mals comesos en vida o, senzillament,
de mantenir-se prop d'algun lloc o d'alguna persona que li segueix
important més enllà de la tomba». És el cas de l'escriptora
escocesa Margaret
Oliphant,
esmentada per Olcina,
de
la qual La porta oberta (Laertes,
1983) n'és
un exemple ben ortodox, malgrat que és una obra ben estimable i que
ja analitzarem en una altra ocasió.
Aquest
corrent dins la literatura fantàstica, anomenat comunament ghost
stories, té
en la figura de l'escriptor irlandès Joseph
Thomas Sheridan Le Fanu el seu
gran innovador. Nascut el 1814 a Dublín, el seu cognom afrancesat
mostra els orígens hugonots de la seva acomodada família, entre la
qual s'hi troben dos dramaturgs (àvia i oncle) i una novel·lista
(la seva neboda, Rhoda
Broughton). Va
estudiar Dret en el Trinity College de Dublin, on va ser nomenat
auditor de la Societat Històrica; però el poc interès que li
despertaven les lleis el va orientar cap al periodisme, col·laborant
amb el Dublin University
Magazine i
el Dublin
Evening Mail. Tanmateix,
no van ser aquestes les úniques capçaleres emprades per l'autor per
tal de publicar, de forma seriada, els seus relats i les seves
novel·les. A diferència dels autors anteriors que conformen la
tradició d'on partien les seves històries, Le Fanu modernitza el
conte d'horror eliminant bona part dels excessos estilístics i
sentimentals heretats de la novel·la gòtica, i aposta per la
versemblança, l'equilibri formal i una voluntat d'estil que el fa
molt estimable.
També
cal destacar-ne
la
introducció d'ironia i humor negre, així com referències al
folklore irlandès, del qual n'era un bon coneixedor
--com
en el cas del relat «The ghost and the bone-setter» (a Ed. Siruela,
«El fantasma y el ensalmador»)--,
que
ajuden a
sortir dels paràmetres habituals d'un subgènere que culminarà amb
M.
R. James,
epígon, deixeble de Le Fanu i darrer autor destacat.
En
aquest sentit, el periodista Brian
Maye
escrivia el
següent a propòsit del seu centenari: Le
Fanu va empènyer la història de fantasmes victoriana en gran mesura
fora dels seus límits. Era un artesà meticulós que combinava les
convencions literàries del gòtic contemporani amb la seva pròpia
tècnica realista per tal de produir històries amb penetració
psicològica i terror sobrenatural. No va buscar l'efecte del «terror
de xoc», però sovint queden sense explicar detalls importants que
se sumen al misteri. («Le
Fanu greatly pushed out the boundaries of the Victorian ghost story.
He was a meticulous craftsman who combined the contemporary Gothic
literary conventions with his own realistic technique to produce
stories with psychological insight and supernatural terror. He did
not seek to produce a “shock horror” effect but often left
important details unexplained, which added to the mystery.» (Brian
Maye, The
Irish Times)
http://www.irishtimes.com/culture/heritage/sheridan-le-fanu-s-haunting-legacy-1.1907652)
Potser hi ajudava també el seu caràcter enigmàtic i retret. Segons
el traductor i antòleg Joan
Solé
al magnífic recull Els
millors contes de terror (Columna,
2007), Le
Fanu
era un «home solitari i malaltís», que «es va entregar a l'estudi
de doctrines esotèriques i místiques, especialment al de l'obra de
Swedenborg». Cal remarcar que el cognom suec pertany a un eminent
científic, teòleg i filòsof del segle XVII que amb cinquanta-sis
anys va declarar haver entrat en una fase de la seva vida en la qual
tenia somnis i visions místiques, discussions amb àngels i
esperits, i visites al Paradís i l'Infern. No és estrany que aquest
estudi sobre l'ànima interessés Le
Fanu
qui, tornant a Solé,
a través dels contes sobrenaturals, mostra com «la malaltia
interior de l'ànima s'acaba estenent a tot l'univers». I a
propòsit: no és el vampirisme una mena de metàfora de l'expansió
d'aquesta malaltia? Així doncs, és lògic que una de les obres més
memorables i reeixides de l'escriptor irlandès sigui Carmilla,
d'on
Bram
Stoker
es va abeurar --per dir-ho amablement-- a l'hora d'escriure Dràcula.
La
vida de Le Fanu s'anà
enfosquint a mesura que avançava la malaltia de la seva dona,
Susanna Bennett, afectada de neurosi i crisis d'angoixa, fins
desembocar en la seva mort, el 1858. Aquest desenllaç turmentà
l'escriptor, que va abandonar la vida de social i literària per tal
de recloure's en la lectura i l'escriptura, essent conegut des de
llavors com "El príncep invisible".
El 1861, però, després
de la mort de la seva mare, la seva cosina Lady Gifford l'animà a
tornar a publicar, i Le
Fanu es féu amb el
control del Dublin
University Magazine. L'any
1873 moria a Dublin. I hauria d'esperar una mica més perquè M.
R. James, en aquell moment un
marrec d'onze anys, en recuperés l'obra i la memòria i en
reivindiqués no només la mestria, sinó també el llegat d'un
conjunt de relats suggeridors, ben escrits, inspirats, que en català
Laertes ens ha fet a mans amb el recull de contes Te
verd i la novel·la
Carmilla. També
el podem trobar a l'antologia Els
millors contes de terror (Columna,
2007) amb «Te verd».
