El fet que la cultura occidental hagi pres com a imatge icònica el model anglosaxó de fantasma per a la representació de manifestacions sobrenaturals, basant-se en les ghost stories victorianes (que tenen el seu origen en el ric folklore escocès i irlandès de castells encantats per una banda i criatures fantàstiques per l'altra), no ens hauria de fer aliens a l'existència de tradicions ben diferents, tant o més interessants. És el cas dels fantasmes japonesos, protagonistes d'una rica tradició en què els esperits sovint enganyen els vius per aprofitar-se'n, fent que la seva aparició no sigui el moment de terror sinó a posteriori, quan hom s'adona que amb qui acaba de tractar no pertany al món físic.
Qui millor ha estudiat i popularitzat aquesta tradició és l'escriptor, traductor, periodista i professor de la Universitat de Tòquio Lafcadio Hearn (1850-1904). Fill d'irlandès i grega, una combinació força exòtica, el descobriment de la cultura japonesa va ser tan intens que el va dur a fer-se'n súbdit, substituir el cristianisme pel budisme i fundar-hi una família. Com a divulgador de la cultura nipona, Hearn compta amb diversos reculls d'històries de terror escarbotades del folklore popular del país del sol naixent. Possiblement, Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes en sigui el més popular; tant, que el 1964, el realitzador Masaki Kobayashi en va fer una adaptació cinematogràfica magnífica, adaptant quatre dels seus millors relats.
Moltes de les històries són breus, es llegeixen d'una bufada, i contenen aquell hàlit oriental de seda i bambú tan avinent en la forma de ser narrats. Podeu comptar-hi trobar elements moralistes, pel tractament de la vanitat humana i els seus anhels mundans (l'enveja, el poder, l'amor, la venjança) com a motor de moltes trames.
