Més volums maleïts per a la Bliblioteca d'Arkham

 

Com ja suposàvem en el darrer article de Pipa i monocle, publicat ara fa dos anys, la gent de Laertes-L'Arcà han complert amb les expectatives, i la Biblioteca d'Arkham ha crescut amb dos nous volums. Com en els anteriors, s'encarrega de la traducció Jordi Dausà. Aquest cop, però, la selecció deixa de banda els contes curts i se centra en les nouvelles, aquelles històries que Lovecraft estiregassava fins a la quarantena de pàgines per tal de submergir-nos amb més detalls a l'experiència creada. Així, el volum s'inicia amb "El que viu a la foscor", que sempre m'ha fascinat per la presència d'un no-lloc, l'església abandonada de Feral Hill, on ben bé ningú sap com arribar-hi, però potser hagués estat millor per al protagonista. En canvi, "La criatura al llindar" és una història molt més enrevessada, que recorda a El cas de Charles Dexter Ward per les referències a l'ocultisme i a la bruixeria de la Nova Anglaterra dels colons. Un amic del protagonista, camí de ser un conco venerable, coneix l'estranya i extravagant Arsenath Waite, representada a la portada, amb qui s'acaba casant. A partir d'aquí, el cercle de bogeria i degradació comença a funcionar amb la força del misteri que s'hi amaga al darrere.

Finalment, “L’ombra de fora del temps” és el relat d’una persona que, durant vint-i-dos anys, abandona el seu cos, que queda com a recipient d’una estranya criatura. De fet, aquest relat ens introdueix la Gran Raça, una de les primeres aproximacions de Lovecraft a la ciència-ficció que, sense deixar de banda els seus conceptes sobre l’horror i la creació del relat, eixamplaria els seus Mites cap a l’espai exterior. I precisament aquest relat connecta amb el volum 3, en què apareix un dels seus contes més coneguts sobre invasions extraterrestres —però no pas com ens les ha mostrat HG Wells i els seus seguidors—, molt més subtils i insidioses. Parlo de “El que xiuxiueja en la foscor”.

Al seu voltant, Dausà l’acompanya d’un relat breu però angoixant, “La maledicció de Yig”, on juga amb les llegendes dels pobles aborígens americans, les serps, les fòbies i les dobles lectures, una realista i una altra fantasiosa, talment fos un capítol d’Expedient X. En canvi, “L’horror de Red Hook” deixa entreveure el racisme, o classisme, de Lovecraft, qui durant un breu període de temps va viure a Nova York i va odiar profundament aquella experiència. Louis Sprague de Camp, autor d’una extensa biografia sobre l’autor, publicada en castellà a Valdemar, ens ho explica amb pèls i senyals. Però no cal entrar-hi: el fet és que l’autor de Providence utilitza els seus traumes per bastir un relat on l’angoixa de la gran urbs es converteix en un escenari tan terrorífic com Innsmouth o Arkham.

Mentre escric aquest text, Laertes acaba d’anunciar l’aparició d’un nou volum de la Biblioteca d’Arkham. Però, a diferència del cicle “Mites de Cthulhu” que ha traduït Jordi Dausà, es tracta de “Relats onírics” volum 1, traduït per Ricard Vela. Molt probablement, sigui la reedició d’un llibre que va aparèixer a Angle Editorial el 2022. Aquest volum aplegava tots els relats de les vivències de Randolph Carter, el personatge capaç d’endinsar-se al món dels somnis, i accedir a altres dimensions, en els següents títols: “La declaració de Randolph Carter”, “L’innominable”, “La clau de plata” i “Més enllà de les portes de la clau de plata”. Tanmateix, hi ha altres relats del cicle oníric, i sembla que aquest primer volum s’hi centrarà més; possiblement hàgim d’esperar Carter en un segon volum. Esperarem, doncs, amb gran interès aquesta nova proposta. Caldrà veure, també, si els “Mites de Cthulhu” s’amplien amb una quarta entrega. Però no ens queixarem pas de la bona feina que Laertes segueixen fent amb Howard Phillips Lovecraft en català.

"La Biblioteca d'Arkham", d'H. P. Lovecraft

 

Acabat d’estrenar el 2024, no podem dir que H. P. Lovecraft estigui poc representat en l’edició en català, tal com va passar durant molt de temps. Angle Editorial recollia fa dos anys tots els viatges a les Terres del Somni dins el volum Relats onírics de Randolph Carter; Les Males Herbes han remenat entre les rareses del mestre de Providence per desenterrar un relat encarregat pel mític mag Houdini ambientat a Egipte, “Empresonat amb els faraons”, dins el volum Les històries del mag Setne —només hi apareix aquest relat seu, però és recomanable per d’altres noms, com Poe, Conan Doyle, Gautier, Apel·les Mestres…—, i recentment un aplec de textos sobre les seves fílies felines a Gats i gossos. 

Però qui més ha treballat al llarg dels anys per dur-nos-el al català és Laertes des del seu segell “L’Arcà”. Els darrers deu anys han presentat noves traduccions dels títols més clàssics (A les muntanyes de la follia, L’horror de Dunwich, L’ombra sobre Innsmouth), que duien el llast d’unes edicions dels anys vuitanta molt nostàlgiques (qui no mira de completar tota la col·lecció?), però amb un català neonoucentista avui dia desfasat. També van editar per primer cop el seu gran assaig L’horror sobrenatural en la literatura, i una antologia de relats ben destacable, La crida de Cthulhu.

Ara, Laertes presenta un projecte ambiciós i engrescador, perquè hem d’entendre que si aquest és el Volum 1 dels Mites de Cthulhu, en vindran més, tal com estan fent amb el mític bàrbar d’espasa i bruixeria Conan, de Robert E. Howard. I han encarregat la feina a un traductor de primer ordre, Jordi Dausà, que aconsegueix un català contemporani que no traeix l’esperit lovecraftià, però ofereix solucions gramaticals que n’agilitzen la lectura.

El que més m’interessa, però, no és analitzar les qüestions d’estil, sinó la tria, molt significativa: dos contes fundacionals, que presenten el bo i millor de la seva prosa, obren i tanquen el volum (“La crida de Cthulhu” i “El color que va caure de l’espai”, ja presents en l’anterior edició d’Emili Olcina, ambdós representants del terror còsmic, però el primer més orientat als mites i el segon a la ciència-ficció, més present en la seva darrera etapa, sobretot a The Whisperer in the Darkness, encara inèdit en català). Entremig, una barreja de textos força variats. Vull destacar “Dagon”, un dels meus favorits des que vaig començar a llegir Lovecraft, que no teníem en català, i que em fascina. “La ciutat sense nom” és un altre dels seus grans relats, aquest cop amb l’ambientació egípcia, sempre tan evocadora i increïblement ben relacionada amb els seus mites. “La festivitat” no l’havia llegit mai, i m’ha agradat molt trobar-me per primer cop amb Kingsport, que amb Arkham, Dunwich i Innsmouth conforma una geografia personalíssima de ciutats inventades. “El gos” tampoc l’havia arribat a llegir, i suposo que, com que manté un lligam important amb el llibre de l’àrab boig Abdul Alhazred, és per això que s’ha traduït un breu text que hi fa referència, “La història del Necronomicon”, molt útil per a profans. Finalment, “Nyarlathotep” és una mena de poema en prosa, o prosa poètica, molt breu i típica de Lovecraft, si heu remenat en castellà antologies de relats inèdits o menors, que ajuden a perfilar una mica més el seu cànon de Primigenis i Antics.    

Tant de bo que aviat puguem parlar d’un Volum 2 i que, de mica en mica, la prosa breu d’H. P. Lovecraft estigui completa en català.

"La pota de mico", de W. W. Jacobs

S'ha repetit fins al cansament que la narració "La pota de mico", de l'anglès William Wymark Jacobs (1863-1943), és un dels millors relats de terror de la història. Cap antologia l'oblida, i és una referència cultural popular en el món anglosaxó. El seu encert rau en l'ús de l'exotisme i la psicologia com a bases per construir-lo, contraposats al món còmode i racional dels seus protagonistes. D'una banda, tenim el soldat anglès que torna de l'Índia amb aquest estrany objecte que dona nom al relat, i que amaga unes propietats ben particulars. De l'altra, la possibilitat que tot sigui una experiència viscuda per les ments dels personatges i del lector, i no pas fruit de l'element fantàstic: Jacobs és molt hàbil a l'hora de fer-nos dubtar. De fet, el sopar que dona inici a la narració serveix com a exemple metaliterari, ja que els protagonistes donen més crèdit a la història del soldat la nit de tempesta més que no pas l'endemà, amb el sol del matí. L'element suggestiu, doncs, com a base de la reflexió i de la inquietud.

El fet, però, és que a Jacobs se l'havia editat poc en català. És cert que "La pota de mico" es pot trobar a l'antologia Els millors contes de la literatura fantàstica, però també ho és que ningú més havia apostat fins ara per escarbotar entre la seva obra. Malgrat que el conte de terror l'ha ajudat a passar a la posteritat, Jacobs era conegut a la seva època sobretot com a autor d'humor: fa uns anys vaig ensopegar amb un petit volum, esgrogueït i ratat, en castellà, d'algunes d'aquestes històries, la majoria ambientades entre mariners i pescadors, i realment gastava una ironia anglesa ben refrescant. Resulta que de ben petit Jacobs havia viscut en una casa situada a un dels molls sobre el riu Tàmesi, i tant l'ambient, com les anècdotes i el llenguatge de l'indret li van servir posteriorment per construir aquests relats de tant èxit. I, tanmateix, crec que Jacobs destaca en el conte de terror psicològic molt per damunt d'aquestes anecdòtiques històries: ara, per fi, Laertes, a través de la seva mítica col·lecció "L'Arcà", edita La pota de mico i altres narracions, un volum prim (cinc relats en 105 pàgines) però molt representatiu de l'obra de l'autor. La selecció, traducció i pròleg són a càrrec d'Emili Olcina, habitual de la casa, que torna a fer un gran treball en aquests tres apartats, a l'alçada de l'antologia dedicada a HP Lovecraft, un dels millors volums publicats per la casa.

 
A banda de l'extraordinari relat que dona nom al conjunt, hi trobem altres mostres de ghost stories i venjança d'ultratomba passades pel filtre del psicologisme: qui podria dir què espanta realment els joves que volen passar la nit a "La casa del peatge"? Lluny del decadentisme victorià o del gòtic romàntic, Jacobs és molt subtil a l'hora d'introduir l'horror sobrenatural en el món cerebral i moderat de la classe mitjana burgesa. "El pou" pot semblar molt típic (fins i tot pot recordar la pel·lícula japonesa Ringu, de Hideo Nakata), però precisament per això sorprèn, perquè amb Jacobs no és clar quan es deixarà dur (i com) pel tòpic literari. Finalment, el volum es tanca amb un relat de gran malícia i mestria, "La interrupció", en què el Jacobs humorista s'uneix al macabre en un joc al gat i la rata entre un senyor i la seva donzella, amb qui comparteix un secret amb què es fan repetidament la punyeta, tot pensant com desfer-se'n l'un de l'altre. Les conseqüències poden ser fatals, i seran imprevisibles per al lector.