"La Biblioteca d'Arkham", d'H. P. Lovecraft

 

Acabat d’estrenar el 2024, no podem dir que H. P. Lovecraft estigui poc representat en l’edició en català, tal com va passar durant molt de temps. Angle Editorial recollia fa dos anys tots els viatges a les Terres del Somni dins el volum Relats onírics de Randolph Carter; Les Males Herbes han remenat entre les rareses del mestre de Providence per desenterrar un relat encarregat pel mític mag Houdini ambientat a Egipte, “Empresonat amb els faraons”, dins el volum Les històries del mag Setne —només hi apareix aquest relat seu, però és recomanable per d’altres noms, com Poe, Conan Doyle, Gautier, Apel·les Mestres…—, i recentment un aplec de textos sobre les seves fílies felines a Gats i gossos. 

Però qui més ha treballat al llarg dels anys per dur-nos-el al català és Laertes des del seu segell “L’Arcà”. Els darrers deu anys han presentat noves traduccions dels títols més clàssics (A les muntanyes de la follia, L’horror de Dunwich, L’ombra sobre Innsmouth), que duien el llast d’unes edicions dels anys vuitanta molt nostàlgiques (qui no mira de completar tota la col·lecció?), però amb un català neonoucentista avui dia desfasat. També van editar per primer cop el seu gran assaig L’horror sobrenatural en la literatura, i una antologia de relats ben destacable, La crida de Cthulhu.

Ara, Laertes presenta un projecte ambiciós i engrescador, perquè hem d’entendre que si aquest és el Volum 1 dels Mites de Cthulhu, en vindran més, tal com estan fent amb el mític bàrbar d’espasa i bruixeria Conan, de Robert E. Howard. I han encarregat la feina a un traductor de primer ordre, Jordi Dausà, que aconsegueix un català contemporani que no traeix l’esperit lovecraftià, però ofereix solucions gramaticals que n’agilitzen la lectura.

El que més m’interessa, però, no és analitzar les qüestions d’estil, sinó la tria, molt significativa: dos contes fundacionals, que presenten el bo i millor de la seva prosa, obren i tanquen el volum (“La crida de Cthulhu” i “El color que va caure de l’espai”, ja presents en l’anterior edició d’Emili Olcina, ambdós representants del terror còsmic, però el primer més orientat als mites i el segon a la ciència-ficció, més present en la seva darrera etapa, sobretot a The Whisperer in the Darkness, encara inèdit en català). Entremig, una barreja de textos força variats. Vull destacar “Dagon”, un dels meus favorits des que vaig començar a llegir Lovecraft, que no teníem en català, i que em fascina. “La ciutat sense nom” és un altre dels seus grans relats, aquest cop amb l’ambientació egípcia, sempre tan evocadora i increïblement ben relacionada amb els seus mites. “La festivitat” no l’havia llegit mai, i m’ha agradat molt trobar-me per primer cop amb Kingsport, que amb Arkham, Dunwich i Innsmouth conforma una geografia personalíssima de ciutats inventades. “El gos” tampoc l’havia arribat a llegir, i suposo que, com que manté un lligam important amb el llibre de l’àrab boig Abdul Alhazred, és per això que s’ha traduït un breu text que hi fa referència, “La història del Necronomicon”, molt útil per a profans. Finalment, “Nyarlathotep” és una mena de poema en prosa, o prosa poètica, molt breu i típica de Lovecraft, si heu remenat en castellà antologies de relats inèdits o menors, que ajuden a perfilar una mica més el seu cànon de Primigenis i Antics.    

Tant de bo que aviat puguem parlar d’un Volum 2 i que, de mica en mica, la prosa breu d’H. P. Lovecraft estigui completa en català.

Els sicòmors

 

A la sèrie Twin Peaks (1990, 2017) de David Lynch, els sicòmors tenen una importància simbòlica, ja que són els arbres que marquen l'entrada a l'altre món de la Lògia Negra, espai eteri de malignitat. El sicòmor és un arbre originari de l'Àfrica, on la seva abundosa capçada ofereix un aixopluc d'ombra. Segons un article de la revista Espores, "l'origen d'aquest peculiar espècimen (...) està a Egipte, on era considerat l'arbre sagrat que proporcionava recer i aliment als morts." Als egipcis també els servia per a tasques més prosaiques, com ara elaborar sarcòfags, escultures o penjolls. Un arbre íntimament lligat a la mort: "Les referències al sicòmor estan presents en alguns dels documents més antics d'Egipte, com és el Llibre dels Morts, el seu text sagrat segons el qual hi ha dos sicòmors en l'entrada del Cel."

Doncs bé: a la sèrie de David Lynch, són dotze els sicòmors que protegeixen l'entrada i sortida de l'altre món, d'on prové l'ànima assassina coneguda com a Bob. Conformen un cercle, una mena de "rellotge", que també depèn de la conjunció entre Júpiter i Saturn.

Així com els poetes reverencien l'arbre per la seva doble natura (la capçada al cel i les arrels a la terra), la qual cosa en faria un ésser perfecte, el món de la fantasia i el terror n'ha aprofitat la seva presència en multitud de relats. De vegades perillosos per si mateixos, com a "Els salzes" d'Algernon Blackwood (que podeu trobar traduït a la col·lecció L'Arcà"), de vegades símbols de la justícia humana (quants penjats no s'hi han gronxat de les seves branques), de vegades elements màgics que intervenen puntualment en els relats (cas dels Ents a El Senyor dels Anells, encara que tota la mitologia de J. R. R. Tolkien està farcida de referències a tota mena d'arbres)... La relació dels humans amb els arbres és antiga i complexa: matèria primera per a bastir cases i focs, benefactor alimentari, esperit ambivalent, símbol de ritualismes, és evident que és quelcom més que un teló de fons per a les històries rurals. 

L'Heliotrop

 

Al cant XXIV corresponent a l'Infern de la Divina Comèdia de Dante Alighieri es fa referència a l'heliotrop, i el traductor d'aquesta versió consultada, Joan Francesc Mira, comenta el següent:

A l'heliotropi --la planta o la pedra-- se li atribuïa la virtut de fer invisible a qui se'n servia, i també la de curar mossegades de serp.

Tenint en compte que els lladres d'aquest fossat es veuen envoltats d'incomptables serps com a càstig etern, crec que Dant deixa molt clar de banda la primera explicació, la més fantasiosa.

Pel que fa a la versió rimada de Josep Maria de Sagarra, a l'apartat de comentari també s'hi refereix i ens confirma la intuïció, encara que en el seu cas fa referència a la pedra preciosa:

 

 

L'heliotrop és una calcedònia verda amb taques vermelles, a la qual atribuïen els antics virtuts guaridores contra el verí, i especialment el de les serps. El Boccaci diu, referint-se a la pedra preciosa: "Qualsevol persona que la dugui damunt no és vista per cap altra persona" (Dec. VIII, 3).

Per tant, la invisibilitat ens la donaria la pedra, seguint la tradició dels objectes màgics que no precisen encanteris, sinó que ofereixen els poders per si sols. Malgrat tot, a la planta també se li atorguen capacitats que superen les lleis naturals conegudes. Tanmateix, en aquest cas he cregut oportú consultar algun manual de criptobotànica, i l'únic que tenia a mà és la Botànica oculta o el fals Paracels (1969), de l'inefable Joan Perucho. I malgrat que no li dedica cap capítol, al "Petit diccionari de plantes màgiques" que afegeix com a apèndix, hi trobem el següent:

HELIOTROP (Helios, de sol; tropos, de girar). Va seguint el curs del sol. Ajuda a interpretar els somnis. Es fa servir també en perfumeria galant.

Seria bonic poder rastrejar l'ús de l'heliotrop en relats fantàstics, tant la pedra com la planta, però no serà possible. Resten aquí, però, apuntats a rajaploma alguns dels usos màgics de l'heliotrop botànica i de la geològica.   

Arthur Machen

 

Malgrat la feina feta durant anys per Laertes amb la seva col·lecció "L'Arcà", encara tenim en català moltes mancances pel que fa autors clàssics de la literatura fantàstica i de terror. És el cas d'Arthur Machen (1863-1947), de qui en català només tenim traduït un relat (almenys és l'únic que he trobat en la meva recerca), "La piràmide brillant", gràcies a Joan Solé, dins l'antologia Els millors relats de terror (Columna), reeditada a LaButxaca amb un altre títol, Els millors relats de por. Escriptor d'origen gal·lès, irregular per la quantitat de la seva obra, durant anys publicada en diaris i revistes per tal de guanyar-se la vida, malgrat tot és l'autor d'alguns dels millors relats del gènere, que esdevenen peces d'orfebreria a causa d'un gust estètic molt celebrat, que concentren la fascinació de Machen per les tradicions paganes de les terres gal·leses d'on era originari. Juntament amb Edgar A. Poe i Lord Dunsany, fou un dels referents de Howard P. Lovecraft a l'hora d'inspirar-se. De fet, el Primigeni de Providence classifica Machen entre els "mestres moderns", i en destaca el seu estil "exquisidament líric" així com la seva prosa "expressiva". Els seus relats presenten un substrat místic i esotèric, amagat sota les ambientacions, majoritàriament rurals, amb els cottages de fons, les típiques cases de camp angleses, i emmarcats en escenaris desolats i misteriosos. Alguna cosa latent s'hi amaga al darrere, però els personatges i els lectors ho van descobrint molt a poc a poc, i de forma indirecta. Machen representa el terror de la suggestió que tant agradava a Lovecraft, que també el va posar en pràctica. Deixem, però, que ens resumeixi alguns dels elements que en conformen la base: "amb una impressionable herència cèltica, lligada a forts records d'una joventut viscuda entre salvatges turons arrodonits, antics boscos i misterioses ruïnes del país de Gwent, ha desenvolupat una imaginativa vida d'una bellesa, intensitat i substrat històric."

Sovint, tant la natura com les criatures que hi estan lligades, així com les civilitzacions antigues que les adoraven, hi treuen el cap misteriosament. Machen va estudiar amb passió els estrats històrics anglesos --celta, romà i medieval--, i en va fer un material de treball per a les seves històries. Hi ha una mena de vel que separa la nostra realitat moderna i materialista d'un pla existencial tan real, però molt més místic i inaprehensible per a la nostra raó. De tant en tant, aquest vel s'esquinça, o algun dels personatges busca la forma d'esquinçar-lo: és el que passa a "The Great God Pan" ("El gran déu Pan"), el més reeixit de tots els seus relats. De fet, a banda de la presència d'aquestes traces de mites i cultes pagans, conté una escena de fisiologia no humana en descomposició que recorda molt a una altra de L'Horror de Dunwich de Lovecraft, que en deuria quedar meravellat, malgrat la repulsió que podia despertar en els lectors de l'època. Tractant-se d'una nouvelle que no arriba a les cent pàgines, podria ser publicat en català de forma independent, tal com ha passat recentment amb el mític relat Els salzes d'Algernon Blackwood. Un altre relat de Machen, que considero menor però molt popular, "The terror" ("El terror", res a veure amb la sèrie televisiva basada en una novel·la de Dan Simmons), incideix en els elements fins aquí ressenyats. Tanmateix, és força irregular, i el llasten alguns detalls que, al meu entendre, en rebaixen la vàlua: en primer lloc, es nota la periodicitat dels capítols, que eren publicats a la revista The Evening News durant la tardor del 1916, i l'estructura que permeti al lector puntual reprendre'n el fil. En segon lloc, el fet de cenyir-se a uns fets massa contemporanis, com la Primera Guerra Mundial, que estava vivint en aquells moments, sense la perspectiva de la distància històrica, que li fa caure en afirmacions sovint circumstancials, estranyes o ridícules. "The terror" es construeix sobre la paranoia que van viure els anglesos durant aquella primera gran guerra, espantats amb la possibilitat que els alemanys els envaïssin. Tanmateix, la seva part final, amb la successió de crims inexplicables, té una estranya força, molt pertorbadora.

Crec sincerament que on més destaca Machen és en el relat curt. "The Lost Club" o "The Red Hand" en són una bona mostra. A més, hi abandona els escenaris rurals i situa l'acció a la gran ciutat, a Londres. Tots ells es relliguen amb la participació de dos personatges recurrents --els cavallers Mr. Dyson i Mr. Phillips--, que també apareixen a altres títols com Els tres impostors, una novel·la construïda a partir de diversos relats independents, un dels quals, "The Novel of the Black Seal" ("La novel·la del segell negre") és molt destacable.

Pel que fa a la seva vida personal, Machen va sobreviure com a escriptor, periodista, traductor i fins i tot actor. És conegut també per haver format part de la Hermetic Order of the Golden Dawn, orde esotèrica on coincidiria amb Bram Stocker o Algernon Blackwood. D'encà de la mort del seu pare, el 1887, i l'herència rebuda, ja va poder establir-se còmodament pel seu compte i dedicar-se totalment a la literatura. Tanmateix, essent considerat un esteticista de l'horror, amb un gust pel detall i per la barreja d'elements sofisticats i alhora macabres, com és el cas d'Oscar Wilde, el judici públic d'aquest no el va ajudar gaire. De cop, el decadentisme de tota una sèrie d'escriptors fins llavors molt populars va ser marcat per la hipocresia de la societat victoriana. Machen hauria d'esperar-se als anys vint del segle XX per ser reivindicat com un dels grans escriptors de terror i fantasia, tant a Anglaterra com als Estats Units. Una nova generació de lectors el redescobririen gràcies a l'antologia The House of Souls.

 

"Lenore", d'Edgar Allan Poe

Avui començarem parlant de poesia per acabar al món de les llegendes i la narrativa fantàstica. Al volum Poesia alemanya, editat el 1984 a la MOLU (Millors obres de la literatura universal), seleccionat i traduït per Feliu Formosa, que repassa el bo i millor de la lírica germànica d'entre els segles XVI i XIX, ensopego amb "Lenore", de Gottfried August Bürger (1747-1794). Segons Formosa, Bürger és "el creador de la balada popular, la més famosa de les quals, Lenore (1774), mescla elements èpics, lírics i dramàtics". Malgrat que no pertany del tot al grup "Sturm und Drang", els precursors del romanticisme alemany, Bürger és un d'aquells il·lustrats que recuperen el folklore i assenten una de les bases del moviment romàntic, que veu en la literatura popular un humus d'on nodrir-se. D'aquí, doncs, la potenciació de la narrativa fantàstica al llarg del segle XIX. De fet, Bürger és el compilador i ampliador de Les aventures del Baró de Münchhausen. 

"Lenore", el poema de Bürger, és molt més interessant del que sembla. Pren la forma de balada i ens explica com la jove que li dona títol espera el retorn de la guerra del seu estimat Wilhelm, Guillem a la versió catalana. Però davant la certesa que el jove és mort, Lenore embogeix i renega de Déu: "Mare, què és l'infern? / En ell, en ell hi ha benaurança; / sense Guillem, l'infern! / (...) Si no el tinc a la terra, / no vull la benaurança!" Tanmateix, en Guillem torna, tard, i el lector de seguida s'adona que no és ell mateix. Talment el nostre comte Arnau, en Guillem és una ànima condemnada, que torna damunt el seu corser per endur-se Lenore, mentre són perseguits per altres esperits. El seu destí serà un llunyà cementiri, on Lenore s'adonarà que Guillem és un esperit més. 

Què són aquests cants i remors?
Per on planen els corbs?
Sentiu campanes i cants fúnebres:
--Cal que enterrem el cos!
I el funeral seguici arriba,
que du el fèretre i el baiard.
La cançó era semblant
al raucar de gripaus.
(...)  
Un atroç prodigi!
Cau el jec del cavaller a trossos
com esca que es desfés.
Un crani nu es torna el seu cap,
i el cos un esquelet
amb dalla i ampolletes. 

No se'n fa cap esment explícit, però la tradició l'associa al vampirisme, i és així com un dels seus versos, "Els morts rabent cavalquen" ("Die Toten reiten schnell") són esmentats als primers capítols de Dràcula, de Bram Stoker ("The Dead travel fast"). Cal dir, per complementar-ne la informació, que el 2007 el documental La princesa vampir especulava la influència d'un personatge real en la creació del poema, Leonor von Schwarzenberg. El més remarcable de la vida d'aquesta aristòcrata es troba als seus darrers anys quan, a causa d'uns grans dolors cervicals, va gastar una gran fortuna per aconseguir remeis mèdics, fins i tot esotèrics, la qual cosa va donar peu a tota mena de rumorologia sobre vampirisme. De fet, un cop morta, varen col·locar una grossa planxa de pedra damunt del taüt. D'aquí, potser, el vincle de què abans parlàvem.

El fet és que el títol de seguida em va recordar la "Lenore" d'Edgar Allan Poe. Aprofitant que en català disposem de la seva Poesia completa editada per Quaderns Crema i traduïda per Txema Martínez, hi fem cap per trobar-nos una composició força diferent, tant de forma com de fons. Aquí, el jo poètic no explica la història de la llegenda, sinó el plany per la desaparició de la dama que li dona títol, de qui el seu amador no és pas Wilhelm, sinó Guy de Vere. Que Poe coneixia la composició de Bürger, no en dubten les fonts consultades: de fet, el poema fou traduït o adaptat a l'anglès diverses vegades (per William Whewell, William Taylor, J. T. Stanley, Dante Gabriel Rossetti...) i molts altres escriptors, a banda de Stoker, l'han referenciat. Tanmateix, a Poe sembla que només li interessi el nom de la protagonista. I, de fet, "Lenora" tenia una primera versió anomenada "A Paean". Si tenim en compte que la base de la poesia de Poe és la sonoritat de la llengua emprada, i que utilitza noms femenins on les consonants líquides hi tenen gran presència (Annabel Lee, Helena, Ulalume, Ligeia, Morella...), Lenora (que torna a sortir al seu mític poema "El corb") té la sonoritat adequada i el ressò llegendari per emmascarar un altre dels amors femenins que el malaurat escriptor va veure marxar massa aviat. Així, "Lenore", el poema, és un plany bellíssim que juga a evocar un context oníric i fantàstic ("S'ha trencat la copa daurada! L'esperit per sempre s'esgota! / Que soni la campana! Una ànima santa en el llac Estigi flota!"), però que no el concreta perquè no li interessa: la voluntat del jo poètic rau en evitar a l'ànima pura de la traspassada un trànsit traumàtic a la glòria: "Que no toquin a morts!, no sigui que la seva ànima sagrada / capti la nota quan s'enfili flotant de la Terra damnada".