S'ha repetit fins al cansament que la narració "La pota de mico", de l'anglès William Wymark Jacobs (1863-1943), és un dels millors relats de terror de la història. Cap antologia l'oblida, i és una referència cultural popular en el món anglosaxó. El seu encert rau en l'ús de l'exotisme i la psicologia com a bases per construir-lo, contraposats al món còmode i racional dels seus protagonistes. D'una banda, tenim el soldat anglès que torna de l'Índia amb aquest estrany objecte que dona nom al relat, i que amaga unes propietats ben particulars. De l'altra, la possibilitat que tot sigui una experiència viscuda per les ments dels personatges i del lector, i no pas fruit de l'element fantàstic: Jacobs és molt hàbil a l'hora de fer-nos dubtar. De fet, el sopar que dona inici a la narració serveix com a exemple metaliterari, ja que els protagonistes donen més crèdit a la història del soldat la nit de tempesta més que no pas l'endemà, amb el sol del matí. L'element suggestiu, doncs, com a base de la reflexió i de la inquietud.
El fet, però, és que a Jacobs se l'havia editat poc en català. És cert que "La pota de mico" es pot trobar a l'antologia Els millors contes de la literatura fantàstica, però també ho és que ningú més havia apostat fins ara per escarbotar entre la seva obra. Malgrat que el conte de terror l'ha ajudat a passar a la posteritat, Jacobs era conegut a la seva època sobretot com a autor d'humor: fa uns anys vaig ensopegar amb un petit volum, esgrogueït i ratat, en castellà, d'algunes d'aquestes històries, la majoria ambientades entre mariners i pescadors, i realment gastava una ironia anglesa ben refrescant. Resulta que de ben petit Jacobs havia viscut en una casa situada a un dels molls sobre el riu Tàmesi, i tant l'ambient, com les anècdotes i el llenguatge de l'indret li van servir posteriorment per construir aquests relats de tant èxit. I, tanmateix, crec que Jacobs destaca en el conte de terror psicològic molt per damunt d'aquestes anecdòtiques històries: ara, per fi, Laertes, a través de la seva mítica col·lecció "L'Arcà", edita La pota de mico i altres narracions, un volum prim (cinc relats en 105 pàgines) però molt representatiu de l'obra de l'autor. La selecció, traducció i pròleg són a càrrec d'Emili Olcina, habitual de la casa, que torna a fer un gran treball en aquests tres apartats, a l'alçada de l'antologia dedicada a HP Lovecraft, un dels millors volums publicats per la casa.
A banda de l'extraordinari relat que dona nom al conjunt, hi trobem altres mostres de ghost stories i venjança d'ultratomba passades pel filtre del psicologisme: qui podria dir què espanta realment els joves que volen passar la nit a "La casa del peatge"? Lluny del decadentisme victorià o del gòtic romàntic, Jacobs és molt subtil a l'hora d'introduir l'horror sobrenatural en el món cerebral i moderat de la classe mitjana burgesa. "El pou" pot semblar molt típic (fins i tot pot recordar la pel·lícula japonesa Ringu, de Hideo Nakata), però precisament per això sorprèn, perquè amb Jacobs no és clar quan es deixarà dur (i com) pel tòpic literari. Finalment, el volum es tanca amb un relat de gran malícia i mestria, "La interrupció", en què el Jacobs humorista s'uneix al macabre en un joc al gat i la rata entre un senyor i la seva donzella, amb qui comparteix un secret amb què es fan repetidament la punyeta, tot pensant com desfer-se'n l'un de l'altre. Les conseqüències poden ser fatals, i seran imprevisibles per al lector.
