El comte Dràcula saluda Jonathan Harker. Dràcula, de Bram Stoker, 1897. La imatge és el quadre El malson (1781), de Johann Heinrich Füssli (1741-1825).
Benvolguda gent lectora, benvinguda a la meva biblioteca particular. Enceto la creació d'un catàleg dedicat a la literatura fantàstica vuitcentista i del primer terç del segle XX, sobretot pel que fa als títols editats en llengua catalana, no només per exposar-ne les meves impressions, sinó per reivindicar-a i, si és possible, analitzar-la amb més profunditat i exigència de l'habitual en un país massa acostumat a oscil·lar entre el realisme esnob de la intel·lectualitat i la fantasia vulgar i edulcorada dels best-sellers d'aeroport. Amb noms de narradors excelsos com Hoffmann, Poe, Stevenson, Shelley, Maupassant o Bierce sembla increïble que encara estiguem reivindicant la consideració que en altres latituds ja se li reserva.
La fantasia ens situa davant l'existència des d'unes coordenades que no tenen res a veure amb la fugida i sí amb una poetització intensa, en la qual es pot metaforitzar el món amb l'ús dels mites que genera. Pot semblar estrany, però crec que entre ambdós gèneres (la narrativa fantàstica i la poesia) hi ha molt més en comú del que pot semblar d'entrada. En parlava l'italià Italo Calvino en una conferència a Sevilla l'any 1984, publicada al llibre Literatura fantástica (Ed. Siruela): para quien explora su propia conciencia el único medio de expresión es el de los símbolos; y en la dimensión simbólica es donde vive la literatura fantástica. El símbolo como imagen de una realidad interior que no se puede definir de otra forma: la sombra perdida de Peter Schlemil de Chamisso en el que quizá sea el relato fantástico más bello que jamás se haya escrito...
Quin altre gènere esgrimeix el símbol com a base de l'exploració de la consciència del seu creador? Doncs la poesia. És veritat que a la narrativa fantàstica, gairebé per imperatiu legal, el símbol pot resultar més evident que en mans de determinats poetes, però cal fixar-se que la premissa (traduir una realitat a través d'una imatge simbòlica que ha d'interpretar el lector, no només com a imatge per si mateixa sinó com a receptacle d'una idea més complexa i amagada) és pràcticament idèntica.
Deixo aquí aquest apunt que, més endavant, amb tranquil·litat, podem reprendre, o rebatre, o reformular. Tanmateix, el més habitual que podreu trobar a Pipa i monocle seran comentaris de les millors obres i autors que es poden trobar a les llibreries i a les biblioteques de Catalunya per a gaudi dels lectors sense fronteres ni límits d'edat.
