L'Heliotrop

 

Al cant XXIV corresponent a l'Infern de la Divina Comèdia de Dante Alighieri es fa referència a l'heliotrop, i el traductor d'aquesta versió consultada, Joan Francesc Mira, comenta el següent:

A l'heliotropi --la planta o la pedra-- se li atribuïa la virtut de fer invisible a qui se'n servia, i també la de curar mossegades de serp.

Tenint en compte que els lladres d'aquest fossat es veuen envoltats d'incomptables serps com a càstig etern, crec que Dant deixa molt clar de banda la primera explicació, la més fantasiosa.

Pel que fa a la versió rimada de Josep Maria de Sagarra, a l'apartat de comentari també s'hi refereix i ens confirma la intuïció, encara que en el seu cas fa referència a la pedra preciosa:

 

 

L'heliotrop és una calcedònia verda amb taques vermelles, a la qual atribuïen els antics virtuts guaridores contra el verí, i especialment el de les serps. El Boccaci diu, referint-se a la pedra preciosa: "Qualsevol persona que la dugui damunt no és vista per cap altra persona" (Dec. VIII, 3).

Per tant, la invisibilitat ens la donaria la pedra, seguint la tradició dels objectes màgics que no precisen encanteris, sinó que ofereixen els poders per si sols. Malgrat tot, a la planta també se li atorguen capacitats que superen les lleis naturals conegudes. Tanmateix, en aquest cas he cregut oportú consultar algun manual de criptobotànica, i l'únic que tenia a mà és la Botànica oculta o el fals Paracels (1969), de l'inefable Joan Perucho. I malgrat que no li dedica cap capítol, al "Petit diccionari de plantes màgiques" que afegeix com a apèndix, hi trobem el següent:

HELIOTROP (Helios, de sol; tropos, de girar). Va seguint el curs del sol. Ajuda a interpretar els somnis. Es fa servir també en perfumeria galant.

Seria bonic poder rastrejar l'ús de l'heliotrop en relats fantàstics, tant la pedra com la planta, però no serà possible. Resten aquí, però, apuntats a rajaploma alguns dels usos màgics de l'heliotrop botànica i de la geològica.   

Arthur Machen

 

Malgrat la feina feta durant anys per Laertes amb la seva col·lecció "L'Arcà", encara tenim en català moltes mancances pel que fa autors clàssics de la literatura fantàstica i de terror. És el cas d'Arthur Machen (1863-1947), de qui en català només tenim traduït un relat (almenys és l'únic que he trobat en la meva recerca), "La piràmide brillant", gràcies a Joan Solé, dins l'antologia Els millors relats de terror (Columna), reeditada a LaButxaca amb un altre títol, Els millors relats de por. Escriptor d'origen gal·lès, irregular per la quantitat de la seva obra, durant anys publicada en diaris i revistes per tal de guanyar-se la vida, malgrat tot és l'autor d'alguns dels millors relats del gènere, que esdevenen peces d'orfebreria a causa d'un gust estètic molt celebrat, que concentren la fascinació de Machen per les tradicions paganes de les terres gal·leses d'on era originari. Juntament amb Edgar A. Poe i Lord Dunsany, fou un dels referents de Howard P. Lovecraft a l'hora d'inspirar-se. De fet, el Primigeni de Providence classifica Machen entre els "mestres moderns", i en destaca el seu estil "exquisidament líric" així com la seva prosa "expressiva". Els seus relats presenten un substrat místic i esotèric, amagat sota les ambientacions, majoritàriament rurals, amb els cottages de fons, les típiques cases de camp angleses, i emmarcats en escenaris desolats i misteriosos. Alguna cosa latent s'hi amaga al darrere, però els personatges i els lectors ho van descobrint molt a poc a poc, i de forma indirecta. Machen representa el terror de la suggestió que tant agradava a Lovecraft, que també el va posar en pràctica. Deixem, però, que ens resumeixi alguns dels elements que en conformen la base: "amb una impressionable herència cèltica, lligada a forts records d'una joventut viscuda entre salvatges turons arrodonits, antics boscos i misterioses ruïnes del país de Gwent, ha desenvolupat una imaginativa vida d'una bellesa, intensitat i substrat històric."

Sovint, tant la natura com les criatures que hi estan lligades, així com les civilitzacions antigues que les adoraven, hi treuen el cap misteriosament. Machen va estudiar amb passió els estrats històrics anglesos --celta, romà i medieval--, i en va fer un material de treball per a les seves històries. Hi ha una mena de vel que separa la nostra realitat moderna i materialista d'un pla existencial tan real, però molt més místic i inaprehensible per a la nostra raó. De tant en tant, aquest vel s'esquinça, o algun dels personatges busca la forma d'esquinçar-lo: és el que passa a "The Great God Pan" ("El gran déu Pan"), el més reeixit de tots els seus relats. De fet, a banda de la presència d'aquestes traces de mites i cultes pagans, conté una escena de fisiologia no humana en descomposició que recorda molt a una altra de L'Horror de Dunwich de Lovecraft, que en deuria quedar meravellat, malgrat la repulsió que podia despertar en els lectors de l'època. Tractant-se d'una nouvelle que no arriba a les cent pàgines, podria ser publicat en català de forma independent, tal com ha passat recentment amb el mític relat Els salzes d'Algernon Blackwood. Un altre relat de Machen, que considero menor però molt popular, "The terror" ("El terror", res a veure amb la sèrie televisiva basada en una novel·la de Dan Simmons), incideix en els elements fins aquí ressenyats. Tanmateix, és força irregular, i el llasten alguns detalls que, al meu entendre, en rebaixen la vàlua: en primer lloc, es nota la periodicitat dels capítols, que eren publicats a la revista The Evening News durant la tardor del 1916, i l'estructura que permeti al lector puntual reprendre'n el fil. En segon lloc, el fet de cenyir-se a uns fets massa contemporanis, com la Primera Guerra Mundial, que estava vivint en aquells moments, sense la perspectiva de la distància històrica, que li fa caure en afirmacions sovint circumstancials, estranyes o ridícules. "The terror" es construeix sobre la paranoia que van viure els anglesos durant aquella primera gran guerra, espantats amb la possibilitat que els alemanys els envaïssin. Tanmateix, la seva part final, amb la successió de crims inexplicables, té una estranya força, molt pertorbadora.

Crec sincerament que on més destaca Machen és en el relat curt. "The Lost Club" o "The Red Hand" en són una bona mostra. A més, hi abandona els escenaris rurals i situa l'acció a la gran ciutat, a Londres. Tots ells es relliguen amb la participació de dos personatges recurrents --els cavallers Mr. Dyson i Mr. Phillips--, que també apareixen a altres títols com Els tres impostors, una novel·la construïda a partir de diversos relats independents, un dels quals, "The Novel of the Black Seal" ("La novel·la del segell negre") és molt destacable.

Pel que fa a la seva vida personal, Machen va sobreviure com a escriptor, periodista, traductor i fins i tot actor. És conegut també per haver format part de la Hermetic Order of the Golden Dawn, orde esotèrica on coincidiria amb Bram Stocker o Algernon Blackwood. D'encà de la mort del seu pare, el 1887, i l'herència rebuda, ja va poder establir-se còmodament pel seu compte i dedicar-se totalment a la literatura. Tanmateix, essent considerat un esteticista de l'horror, amb un gust pel detall i per la barreja d'elements sofisticats i alhora macabres, com és el cas d'Oscar Wilde, el judici públic d'aquest no el va ajudar gaire. De cop, el decadentisme de tota una sèrie d'escriptors fins llavors molt populars va ser marcat per la hipocresia de la societat victoriana. Machen hauria d'esperar-se als anys vint del segle XX per ser reivindicat com un dels grans escriptors de terror i fantasia, tant a Anglaterra com als Estats Units. Una nova generació de lectors el redescobririen gràcies a l'antologia The House of Souls.

 

"Lenore", d'Edgar Allan Poe

Avui començarem parlant de poesia per acabar al món de les llegendes i la narrativa fantàstica. Al volum Poesia alemanya, editat el 1984 a la MOLU (Millors obres de la literatura universal), seleccionat i traduït per Feliu Formosa, que repassa el bo i millor de la lírica germànica d'entre els segles XVI i XIX, ensopego amb "Lenore", de Gottfried August Bürger (1747-1794). Segons Formosa, Bürger és "el creador de la balada popular, la més famosa de les quals, Lenore (1774), mescla elements èpics, lírics i dramàtics". Malgrat que no pertany del tot al grup "Sturm und Drang", els precursors del romanticisme alemany, Bürger és un d'aquells il·lustrats que recuperen el folklore i assenten una de les bases del moviment romàntic, que veu en la literatura popular un humus d'on nodrir-se. D'aquí, doncs, la potenciació de la narrativa fantàstica al llarg del segle XIX. De fet, Bürger és el compilador i ampliador de Les aventures del Baró de Münchhausen. 

"Lenore", el poema de Bürger, és molt més interessant del que sembla. Pren la forma de balada i ens explica com la jove que li dona títol espera el retorn de la guerra del seu estimat Wilhelm, Guillem a la versió catalana. Però davant la certesa que el jove és mort, Lenore embogeix i renega de Déu: "Mare, què és l'infern? / En ell, en ell hi ha benaurança; / sense Guillem, l'infern! / (...) Si no el tinc a la terra, / no vull la benaurança!" Tanmateix, en Guillem torna, tard, i el lector de seguida s'adona que no és ell mateix. Talment el nostre comte Arnau, en Guillem és una ànima condemnada, que torna damunt el seu corser per endur-se Lenore, mentre són perseguits per altres esperits. El seu destí serà un llunyà cementiri, on Lenore s'adonarà que Guillem és un esperit més. 

Què són aquests cants i remors?
Per on planen els corbs?
Sentiu campanes i cants fúnebres:
--Cal que enterrem el cos!
I el funeral seguici arriba,
que du el fèretre i el baiard.
La cançó era semblant
al raucar de gripaus.
(...)  
Un atroç prodigi!
Cau el jec del cavaller a trossos
com esca que es desfés.
Un crani nu es torna el seu cap,
i el cos un esquelet
amb dalla i ampolletes. 

No se'n fa cap esment explícit, però la tradició l'associa al vampirisme, i és així com un dels seus versos, "Els morts rabent cavalquen" ("Die Toten reiten schnell") són esmentats als primers capítols de Dràcula, de Bram Stoker ("The Dead travel fast"). Cal dir, per complementar-ne la informació, que el 2007 el documental La princesa vampir especulava la influència d'un personatge real en la creació del poema, Leonor von Schwarzenberg. El més remarcable de la vida d'aquesta aristòcrata es troba als seus darrers anys quan, a causa d'uns grans dolors cervicals, va gastar una gran fortuna per aconseguir remeis mèdics, fins i tot esotèrics, la qual cosa va donar peu a tota mena de rumorologia sobre vampirisme. De fet, un cop morta, varen col·locar una grossa planxa de pedra damunt del taüt. D'aquí, potser, el vincle de què abans parlàvem.

El fet és que el títol de seguida em va recordar la "Lenore" d'Edgar Allan Poe. Aprofitant que en català disposem de la seva Poesia completa editada per Quaderns Crema i traduïda per Txema Martínez, hi fem cap per trobar-nos una composició força diferent, tant de forma com de fons. Aquí, el jo poètic no explica la història de la llegenda, sinó el plany per la desaparició de la dama que li dona títol, de qui el seu amador no és pas Wilhelm, sinó Guy de Vere. Que Poe coneixia la composició de Bürger, no en dubten les fonts consultades: de fet, el poema fou traduït o adaptat a l'anglès diverses vegades (per William Whewell, William Taylor, J. T. Stanley, Dante Gabriel Rossetti...) i molts altres escriptors, a banda de Stoker, l'han referenciat. Tanmateix, a Poe sembla que només li interessi el nom de la protagonista. I, de fet, "Lenora" tenia una primera versió anomenada "A Paean". Si tenim en compte que la base de la poesia de Poe és la sonoritat de la llengua emprada, i que utilitza noms femenins on les consonants líquides hi tenen gran presència (Annabel Lee, Helena, Ulalume, Ligeia, Morella...), Lenora (que torna a sortir al seu mític poema "El corb") té la sonoritat adequada i el ressò llegendari per emmascarar un altre dels amors femenins que el malaurat escriptor va veure marxar massa aviat. Així, "Lenore", el poema, és un plany bellíssim que juga a evocar un context oníric i fantàstic ("S'ha trencat la copa daurada! L'esperit per sempre s'esgota! / Que soni la campana! Una ànima santa en el llac Estigi flota!"), però que no el concreta perquè no li interessa: la voluntat del jo poètic rau en evitar a l'ànima pura de la traspassada un trànsit traumàtic a la glòria: "Que no toquin a morts!, no sigui que la seva ànima sagrada / capti la nota quan s'enfili flotant de la Terra damnada".

"Dràcula", de Bram Stoker

Heus ací el Príncep de les Tenebres, tocatardà, però que per fi fa acte de presència per aquests verals. La força del seu mite és tan aclaparadora que, curiosament, avui dia, de Dràcula (la novel·la, publicada el 1897) i del seu autor, l'irlandès Bram Stoker (1847-1912) no en queda gaire cosa. Talment la peixatera fa amb l'espina del peix, la tradició cultural popular n'ha arrencat la carn que més li fascina per servir-se'n la part més magra. Es tracta de fer brou amb l'esquematització mitològica, que no és poca cosa, tenint en compte que es refereix al personatge que menys apareix en tota la trama, però de qui més es parla i que més sedueix els lectors. Un caràcter construït a partir de totes aquelles llegendes que Stoker havia acumulat al llarg del temps --a banda de les comentades influències de la novel·la Carmilla, de Sheridan Le Fanu, o del relat "El vampir" de John William Poldori--, i que Van Helsing, a la reunió de l'episodi XVIII, on per fi ja saben amb qui se les heuen, resumeix de la manera següent:

"Els Dràcula foren, diu Arminius, una família noble i gran, encara que de tant en tant alguns dels descendents, segons els seus coetanis, havien tingut tractes amb el diable. Aprengueren els seus secrets en el Scholomance, entre les muntanyes sobre el llac Hermanstadt, on el diable crida un de cada deu escolars per tal que el serveixi. En els informes hi apareixen paraules com "stregoica" --bruixa--, "ordog" i "pakol" --Satan i infern-- i, en un dels manuscrits, el mateix Dràcula hi és anomenat "Wampyr"."

Rellegir Dràcula el 2020, amb l'allau de reinterpretacions en forma de pel·lícules i sèries que s'han fet, es fan i es faran, pot ser una activitat ben reveladora. Perquè si com a clàssic del terror ha perdut força i com a obra literària respira amb ampolla d'oxigen, també cal dir que ha guanyat en fascinació, aquella virtut que posseeixen els textos més significatius. Alhora, però, tots els defectes que arrossegava el text a la seva època es magnifiquen després d'un segle i mig en què els contemporanis hem descobert el sarcasme i la murrieria com a eines bàsiques per a la supervivència diària.

Comencem, però, a analitzar el llibre, i fem-ho amb qüestions més prosaiques: l'edició en català. El meu exemplar és una quarta edició del maig del 1995, l'any en què el vaig comprar, traduït per Sílvia Aymerich i publicat per Laertes a la mítica col·lecció "L'Arcà". I, malgrat l'alegria que ens dona als aficionats cada cop que publiquen un nou número, presenta alguns problemes habituals de la casa. Malgrat la gran portada del dibuixant MAX, el text és una mostra de descurances lingüístiques, accentuades per un estil encarcarat, molt típic dels anys vuitanta (la primera edició és de 1984), que vacil·la entre l'elegància i algunes decisions si més no discutibles pel que fa al lèxic. Ara bé, cal aplaudir la gosadia d'editar un text de 465 pàgines, poc habitual a la col·lecció, i que no s'ha repetit fins avui: trobem al mercat tot un estol d'adaptacions del llibre de Stoker que amb prou feines superen les cent pàgines, dirigides a adolescents, però cap nova edició íntegra en català. Tant de bo en el futur Viena Edicions ens en regalés una nova traducció a "El Cercle de Viena", on l'aparença seria esplèndida, tal com està fent amb els relats de Sherlock Holmes.

Pel que fa a l'estructura del text, Stoker recorre al gènere del dietari, amb la qual cosa provoca un doble efecte: d'una banda, la multiplicitat de narradors, que atorga una varietat de mirades al text; de l'altra, el crescendo de la tensió dramàtica, ja que cadascun dels personatges només posseeix una part de la informació de tota la trama, i les peces aniran encaixant a mesura que hi avancem. Tanmateix, és poc versemblant l'ús de diàlegs en estil directe en un gènere dietarístic o epistolar, cosa que li resta credibilitat a l'opció triada.

Sens dubte, la primera part de l'obra, amb els escrits de Jonathan Harker durant el seu viatge a Transsilvània i l'estada al castell de Dràcula, és la que més força té. Quan la xerrameca victoriana, moralista, patriarcal i misògina, comença a imposar-se, és quan l'obra perd força dins el context d'un lector contemporani. I malgrat alguns passatges interessants, com la recerca de la casa de Dràcula a Londres, la novel·la ja no remunta fins a la tercera part, quan el grup d'amics persegueix el vampir durant el seu retorn a Romania, quan se sent atrapat i sense opcions a la capital britànica. Fins i tot
un dels grans autors del gènere, Howard Philips Lovecraft, al seu indispensable assaig L'horror sobrenatural en la literatura (també editat per Laertes) opinava de Stoker que, malgrat el seu enginy, la seva "pobra tècnica" disminuïa l'impacte de les seves narracions.

Tanmateix, a pesar de les mancances de Stoker com a narrador i les matusseries que se li puguin retreure a l'estil o la construcció, Dràcula és una novel·la que sedueix per la força del mite. Un mite que transcendeix la necessitat de la seva lectura, que només recomano a aquells lectors i lectores acostumats a la narrativa vuitcentista. És possible que, si no és així i només es tenen els referents fílmics i serialitzats, la decepció i el desànim siguin ben paleses.

La fantasia erudita de Perucho

Essent força reduccionistes, podem acordar que hi ha tres maneres d'aconseguir transcendir literàriament dins d'un gènere concret, en el nostre cas la literatura fantàstica. El primer, el més evident, és ser-ne un dels partícips de la seva gestació, amb la qual cosa t'acabin considerant un clàssic (cas d'Edgar A. Poe, Mary W. Shelley o Bram Stoker). El segon, que dinamitis les fronteres entre gèneres i empris els tòpics i prejudicis per traslladar els pressupòsits lectors cap a direccions més ambicioses. Aquí hi podem trobar autors que no necessàriament pertanyen als gèneres, sinó que hi picossegen des de la literatura realista: el Faust de Goethe, Una altra volta de rosca de Henry James o La metamorfosi de Franz Kafka. Per sort, podem trobar-ne molts més casos reeixits, que curiosament revitalitzen els gèneres, fomentant una relectura dels clàssics. Finalment, trobem qui, des del respecte al gènere, amb una intenció personalista, escarbota des del seu interior per extreure'n la matèria fonamental i polir-la, a poc a poc, fins assolir una reformulació més intel·lectualitzada. És el cas del gran Jorge Luis Borges, però també, a Catalunya, de Joan Perucho (1920-2003), de qui enguany se'n commemorarà el centenari del naixement.

Bibliòfil,savi, erudit, irònic, il·lustrat, conservador, aristocràtic, fabulista, curiós... Perucho fou en si mateix un personatge singular que ens ha deixat una obra abundosa, de la qual excel·leix Les històries naturals (1960). Amant com soc del mite del vampir, hi vaig arribar fa força anys per les referències al dip, tal com ell l'anomena, o com se l'anomena pels volts de la població de Pratdip. Amb el rerefons de les guerres carlistes i la poderosa figura del general Ramon Cabrera, la narració ens conta els esforços del naturista Antoni de Montpalau per aturar les malvestats d'Onofre de Dip. Prenent el Dràcula de Bram Stoker com a base argumental, Perucho desplega tots els seus coneixements per endinsar-nos en les lluites entre el liberalisme i el conservadorisme, als descobriments científics il·lustrats i a viure un aventura tenebrosa, més que no pas terrorífica. Malgrat mostrar-se sorneguer, el narrador sent vertadera devoció pels seus personatges, tant pel dip --símbol de la foscor supersticiosa-- com per Montpalau --paladí de la raó i la ciència. El paral·lelisme entre les lluites polítiques, artístiques i narratives és, doncs, evident, però també molt suggestiu.

A banda de Les històries naturals, però, Perucho compta amb tota una sèrie de novel·les que apareixeran de tant en tant per Pipa i monocle. Altrament, l'article periodístic també li va servir com a model literari per acumular tot un compendi de textos que se submergeixen en les seves estimades erudicions científiques i humanístiques. Fins i tot li serveixen com a model per a la creació de petits fragments de ficció. Aquest és el cas de Monstruari fantàstic (1976), un compendi de monstres tals com Zura, que habita les ciutats inexistents; el Paperaire, que s'alimenta de la tinta i les paraules dels manuscrits; o el Daurat, sorgit de la superfície del mirall. Els relats d'aquest curiós llibre són un joc intel·lectual que oscil·la entre la seriositat i la ironia, sobretot pel que fa al treball de l'escriptor en la documentació rigorosa de les seves criatures. Una documentació de vegades extreta de llibres estranys, antiquíssims tractats de criptozoologia o de ciències naturals, religiosos o simplement supersticiosos. La majoria de vegades, gràcies a la seva vasta cultura, Perucho simplement se'ls inventa o els manipula per als seus interessos. Un detall que l'emparenta amb un altre "mentider erudit" com fou H. P. Lovecraft. Per cert: a Albinyana, població de Tarragona on l'escriptor hi tenia casa, fa poc van tenir la pensada de crear una sèrie de capgrossos basats en algunes de les criatures del monstruari peruchià.

La literatura de Perucho, tal com passa amb la de Borges, juga amb el lector a partir d'una versemblança treballada des del context, des del món que envolta la narració, no pas des de la trama o des dels personatges. Són ambdós fabulistes tan cultes i interessats en les llegendes que poden deixar d'estructurar els seus relats tal com els agradaria que els descobríssim: entre les pàgines esgrogueïdes i escrostonades d'un antiquíssim tractat sobre qualsevol ciència oculta. D'aquí, del creuament entre la curiositat humana i la investigació, neix el mite, l'origen de la narrativa.