"Dràcula", de Bram Stoker

Heus ací el Príncep de les Tenebres, tocatardà, però que per fi fa acte de presència per aquests verals. La força del seu mite és tan aclaparadora que, curiosament, avui dia, de Dràcula (la novel·la, publicada el 1897) i del seu autor, l'irlandès Bram Stoker (1847-1912) no en queda gaire cosa. Talment la peixatera fa amb l'espina del peix, la tradició cultural popular n'ha arrencat la carn que més li fascina per servir-se'n la part més magra. Es tracta de fer brou amb l'esquematització mitològica, que no és poca cosa, tenint en compte que es refereix al personatge que menys apareix en tota la trama, però de qui més es parla i que més sedueix els lectors. Un caràcter construït a partir de totes aquelles llegendes que Stoker havia acumulat al llarg del temps --a banda de les comentades influències de la novel·la Carmilla, de Sheridan Le Fanu, o del relat "El vampir" de John William Poldori--, i que Van Helsing, a la reunió de l'episodi XVIII, on per fi ja saben amb qui se les heuen, resumeix de la manera següent:

"Els Dràcula foren, diu Arminius, una família noble i gran, encara que de tant en tant alguns dels descendents, segons els seus coetanis, havien tingut tractes amb el diable. Aprengueren els seus secrets en el Scholomance, entre les muntanyes sobre el llac Hermanstadt, on el diable crida un de cada deu escolars per tal que el serveixi. En els informes hi apareixen paraules com "stregoica" --bruixa--, "ordog" i "pakol" --Satan i infern-- i, en un dels manuscrits, el mateix Dràcula hi és anomenat "Wampyr"."

Rellegir Dràcula el 2020, amb l'allau de reinterpretacions en forma de pel·lícules i sèries que s'han fet, es fan i es faran, pot ser una activitat ben reveladora. Perquè si com a clàssic del terror ha perdut força i com a obra literària respira amb ampolla d'oxigen, també cal dir que ha guanyat en fascinació, aquella virtut que posseeixen els textos més significatius. Alhora, però, tots els defectes que arrossegava el text a la seva època es magnifiquen després d'un segle i mig en què els contemporanis hem descobert el sarcasme i la murrieria com a eines bàsiques per a la supervivència diària.

Comencem, però, a analitzar el llibre, i fem-ho amb qüestions més prosaiques: l'edició en català. El meu exemplar és una quarta edició del maig del 1995, l'any en què el vaig comprar, traduït per Sílvia Aymerich i publicat per Laertes a la mítica col·lecció "L'Arcà". I, malgrat l'alegria que ens dona als aficionats cada cop que publiquen un nou número, presenta alguns problemes habituals de la casa. Malgrat la gran portada del dibuixant MAX, el text és una mostra de descurances lingüístiques, accentuades per un estil encarcarat, molt típic dels anys vuitanta (la primera edició és de 1984), que vacil·la entre l'elegància i algunes decisions si més no discutibles pel que fa al lèxic. Ara bé, cal aplaudir la gosadia d'editar un text de 465 pàgines, poc habitual a la col·lecció, i que no s'ha repetit fins avui: trobem al mercat tot un estol d'adaptacions del llibre de Stoker que amb prou feines superen les cent pàgines, dirigides a adolescents, però cap nova edició íntegra en català. Tant de bo en el futur Viena Edicions ens en regalés una nova traducció a "El Cercle de Viena", on l'aparença seria esplèndida, tal com està fent amb els relats de Sherlock Holmes.

Pel que fa a l'estructura del text, Stoker recorre al gènere del dietari, amb la qual cosa provoca un doble efecte: d'una banda, la multiplicitat de narradors, que atorga una varietat de mirades al text; de l'altra, el crescendo de la tensió dramàtica, ja que cadascun dels personatges només posseeix una part de la informació de tota la trama, i les peces aniran encaixant a mesura que hi avancem. Tanmateix, és poc versemblant l'ús de diàlegs en estil directe en un gènere dietarístic o epistolar, cosa que li resta credibilitat a l'opció triada.

Sens dubte, la primera part de l'obra, amb els escrits de Jonathan Harker durant el seu viatge a Transsilvània i l'estada al castell de Dràcula, és la que més força té. Quan la xerrameca victoriana, moralista, patriarcal i misògina, comença a imposar-se, és quan l'obra perd força dins el context d'un lector contemporani. I malgrat alguns passatges interessants, com la recerca de la casa de Dràcula a Londres, la novel·la ja no remunta fins a la tercera part, quan el grup d'amics persegueix el vampir durant el seu retorn a Romania, quan se sent atrapat i sense opcions a la capital britànica. Fins i tot
un dels grans autors del gènere, Howard Philips Lovecraft, al seu indispensable assaig L'horror sobrenatural en la literatura (també editat per Laertes) opinava de Stoker que, malgrat el seu enginy, la seva "pobra tècnica" disminuïa l'impacte de les seves narracions.

Tanmateix, a pesar de les mancances de Stoker com a narrador i les matusseries que se li puguin retreure a l'estil o la construcció, Dràcula és una novel·la que sedueix per la força del mite. Un mite que transcendeix la necessitat de la seva lectura, que només recomano a aquells lectors i lectores acostumats a la narrativa vuitcentista. És possible que, si no és així i només es tenen els referents fílmics i serialitzats, la decepció i el desànim siguin ben paleses.