Dues antologies bàsiques

Joan Solé (ed.): Els millors contes de la literatura fantàstica, Columna, Barcelona: desembre 2006. Els millors contes de terror, Columna, Barcelona: octubre 2007.

Tradicionalment, els editors catalans releguen la literatura fantàstica al nodriment dels seus catàlegs juvenils, al costat d'altres gèneres (cas de La Magrana o Columna durant els anys vuitanta). Aquesta desconfiança va provocar que Laertes, amb la seva mítica col·lecció "L'Arcà", es convertís en l'únic segell on avui dia es poden trobar al mercat en català clàssics del gènere, com ara Mary Shelley, Bram Stoker, H.P. Lovecraft o Arthur Conan Doyle. És per això que l'aparició d'aquestes dues antologies ara fa una dècada es va convertir en tot un esdeveniment. El seu antòleg i traductor, Joan Solé, hi seleccionava una nòmina d'autors i contes bàsics així com algunes petites meravelles desconegudes als ulls dels més profans, que satisfan no només el seguidor de la narrativa fantàstica, també qualsevol amant de la narrativa del segle XIX.

Així, el primer dels volums presenta un dels millors contes de terror psicològic existent, "La pota de mico" de WW Jacobs, també autor de contes humorístics i irònics molt remarcables, que juga amb l'exotisme de l'Orient (la pota és un talismà hindú de la sort) per fer-nos dubtar sobre les conseqüències (casuals o reals) de la cobdícia humana. Un autèntic clàssic que amb els anys ha esdevingut referència obligada en el món anglosaxó. Si parlem de clàssics de la fantasia i el terror, però, és evident que "L'Horla" de Guy de Maupassant no hi pot mancar, amb el seu malaltís descens a la paranoia del seu protagonista i narrador. També esdevé molt important l'aparició de "La porta al mur", de HG Wells. L'autor de La màquina del temps i pare de la ciència-ficció hi planteja el mite del paradís perdut de la infantesa en termes fantàstics, amb una gran dosi de malenconia. Finalment, cal destacar l'aparició de MR James, un dels renovadors de les ghost stories, deixeble de Sheridan Le Fanu.

A banda d'aquest quartet, Soler presenta un conjunt de relats variats, tot i que no esdevinguin el millor dels seus autors respectius: l'humor negre de Saki; l'orientalisme de Rudyard Kipling i Lafcadio Hearn; el classicisme de Robert Louis Stevenson, Herman Melville i Charles Dickens; el romanticisme de Villiers de l'Isle-Adam i Prosper Mérimée... A banda, mereixen ser destacats dos autors peculiars i excèntrics, que caldria veure traduïts al català més sovint, tant per la singularitat de les seves propostes com per la qualitat dels seus escrits. Un és el nord-americà Ambrose Bierce, que a "Un episodi al pont del riu de l'Òliba" presenta la barreja d'història de fantasmes amb les seves experiències de la guerra de Secessió dels Estats Units, que va viure en primera persona. El seu estil periodístic i la ironia i l'humor negre que el caracteritzaven (i que es pot veure en un llibre deliciós, El diccionari del Diable, editat per Angle editorial) es tenyeixen de fatalisme i drama quan retrata les repercussions del conflicte bèl·lic, que dóna peu a episodis ben curiosos.

Segons Solé a la "Presentació" de Els millors contes de terror, aquest segon volum se centra en "una branca del gènere fantàstic. Si aquest s'ocupa de refusos, de tot allò que els altres gèneres literaris no volen --i així, tracta de les qüestions mentals inexplicables o inconfessables, o bé dels aspectes externs a la ment que posen en dubte, fins a negar-la, la concepció predominant sobre la realitat--, la literatura de por representa l'extrem d'intensitat d'aquesta tendència." A Solé, però, no li interessa el conte truculent o morbós, que considera "literatura d'horror", ans al contrari: "tenen com a màxim valor el fet d'adreçar-se literàriament (no a còpia de garrotades) a capes de la ment humana que, d'altra manera, romanen en la foscor". Així doncs, és lògic que un dels grans contes de la narrativa de terror nord-americana, "Els salzes", d'Algernon Blackwood, hi sigui present. Blackwood és un autor poc conegut pel gran públic, però bàsic en la literatura de terror nord-americana, tant com ho pugui ser Edgar Allan Poe (present amb el mític "El gat negre"): amatent a les tradicions populars dels nadius americans, a contes com "Els salzes" o "El wendigo" explora la relació entre l'home i la natura, sempre aclaparadora i inquietant, disposada a acabar amb aquest petit ésser que, malgrat la seva intel·ligència, sempre tindrà les de perdre. El terror s'anirà filtrant en el lector de forma subtil, a través de l'estil i de la creació d'ambient, més que no pas dels fets narrats.

Un dels alumnes avantatjats de Blackwood va ser H.P. Lovecraft, que també hi apareix amb un relat que s'allunya del cicle d'horror còsmic al voltant dels mites de Cthulhu, però no en resta gaire lluny amb "Les rates dels murs", que explora un tema clàssic en la seva obra, els ritus pagans de tipus sectari. Un altre gran relat, indispensable, que obre l'antologia, és "Te verd", de Sheridan Le Fanu, autor de "Carmilla". La resta de la nòmina es mou entre l'inevitable ("El gat negre" d'Edgar Allan Poe o "La morta enamorada" de Théophile Gautier), les repeticions respecte del volum anterior (Kipling, Maupassant, Bierce) i algunes aparicions inesperades, com la de Charlotte Perkins Gilman i "L'empaperat groc" o Arthur Machen amb "La piràmide brillant".

Tanmateix, permeteu-me reservar el comentari de la majoria d'aquests relats per quan parlem dels seus autors. Tots aquests noms aniran apareixent a Pipa i monocle al llarg del temps amb monogràfics merescuts. Apuntem, ara, la necessitat i l'oportunitat d'unes antologies que avui dia es troben a bon preu dins el catàleg de l'editorial Labutxaca (amb el canvi de títol en el segon, que ara s'anomena Els millors contes de por). 

"El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs"

El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs
Selecció, pròleg, traduccions i cronologia d'Emili Olcina
Traducció de "La núvia de Corint" per Eduard Escoffet
Barcelona, 2003
Col·lecció "L'Arcà", núm. 82
Laertes 

El mite del vampir s'ha anat perpetuant al llarg dels segles en la literatura universal, amb variacions que depenen de l'època concreta. És la imatge, la metàfora més adequada per representar els terrors atàvics dels éssers humans, els que relacionen la nostra voluntat amb les addicions (la sexualitat en l'època victoriana, la drogoaddicció durant el segle XX). I el vampir, estigmatitzat per això però també dipositari d'una càrrega de sensualitat feréstega, amb aquella atracció que ens provoca l'ocult, segueix esmolant els ullals. L'Eros i el Tànatos s'hi barregen malèvolament, tot i les versions dels darrers anys, edulcorades per a adolescents.

Aquestes variacions del mite són molt ben analitzades per Emili Olcina al pròleg de l'antologia El llit sota la tomba (Laertes, 2003). Olcina no només és antòleg, sinó també traductor, director de col·leccions, escriptor i uns dels millors coneixedors de la literatura fantàstica a Catalunya. «El Segle de les Llums fou també el gran segle dels vampirs», diu per a sorpresa nostra, i hi argumenta una sèrie de fets documentats que el duen a extreure'n una sèrie de conjectures ben interessants: «Davant les primeres alarmes vampíriques del segle XVIII, els filòsofs racionalistes de la Il·lustració havien rigut. Ara, els vampirs no els feien cap gràcia: la Raó no sabia pas què fer-ne. (...) Calmet qualificava la creença en els vampirs de «vana i ridícula», però reunia nombroses dades sobre casos de vampirisme a fi i efecte que d'altres «més hàbils i agosarats» que no pas ell esbrinessin la veritat; se'n desprenia que els filòsofs il·lustrats no havien esbrinat pas la veritat sobre els vampirs en dir, simplement, que no n'hi havia».

Per tant, Olcina no se cenyeix només al camp literari: ens mostra com el vampirisme fou, entre els segles XVIII i XIX, una autèntica preocupació social; com, des de la filosofia i la ciència, es van buscar solucions raonables per explicar-ne les causes davant una societat europea alarmada; i finalment, com el mite literari s'anava forjant en paral·lel, amb moments tan importants com el poema «La núvia de Corint», de Goethe, on el desig sexual, i no només la sang, «activa» el cadàver del monstre. I, a partir d'aquí, Olcina investiga com aquesta sexualitat inherent, però a la vegada rebaixada per la moralitat social, va mutant al llarg de la història literària. 

I tot i l'interès i l'encert de l'estudi, el present volum destaca sobretot per la selecció dels textos. Aquí hi trobarem en català els contes fundacionals del mite modern, començant per «El vampir» de John William Polidori. La història és prou coneguda: metge personal i secretari del poeta Lord Byron, Polidori l'acompanyaria a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Ginebra, per passar-hi l'estiu al costat de Percy B. Shelley i Mary W. Shelley. D'aquella trobada en sortirien quatre contes de terror escrits a la llum de les espelmes les nits d'aquell estiu, dels quals el de Polidori i de la Shelley passarien a la història: mentre que l'una escriuria l'esbós de Frankenstein o el modern Prometeu, l'altre fixaria el prototipus del mite vampíric a partir de la relació d'amor i odi que vivia al costat de Byron (i que aquest textaprofundeix amb gràcia). Els quatre relats ja havien estat publicats en castellà per Ediciones Península, en un deliciós volum, Fantasmagoriana, dins la col·lecció «Vidas imaginarias».

També hi trobem el poema de Goethe que abans esmentàvem, on l'escriptor alemany situa la història d'una jove vampira als primers temps del cristianisme, enfrontat al paganisme: al capdavall esdevé una crítica a la que esdevindria religió hegemònica (crítica que aquest text s'encarrega d'analitzar). No és, però, l'únic cognom il·lustre: Alexei Tolstoi, germà de l'autor d'Anna Karènina, ens entrega «La família del vurdalak», que recull la tradició eslovaca i centreeuropea del mite amb una prosa entretinguda, irònica, que introdueix el mite del vampir eslau, responsable d'un corrent de terror als Balcans durant el segle XVIII. Théophile Gautier és la referència romàntica amb «La morta enamorada» que, com en el cas de «La núvia de Corint», presenta la versió femenina del mite, que també tindria la seva continuació amb Carmilla de Sheridan Le Fanu i el precedent de la «Christabel» de Samuel T. Coleridge. El repertori victorià està ben representat pels irlandesos Fritz-James O'Brien i Bram Stoker (esotèric i místic, en un petit retorn a l'univers de Dràcula), així com pel nord-americà F. Marion Crawford. D. H. Lawrence i Francis Scott Fitzgerald són noms més contemporanis que representen l'adaptació del mite lluny de les coordenades tradicionals del vuitcentisme. 

I perquè no se'ns retregui la pobra tradició fantàstica de l'univers literari català, Olcina recupera «La xucladora» de Joaquim Ruyra, un dels nostres millors narradors realistes del segle XIX, que aquí pren el mite de la dona d'aigua, una transfiguració mediterrània del vampir, potser també l'adaptació folklòrica de les sirenes clàssiques.

J. Sheridan Le Fanu o la història de fantasmes moderna

Segons l'editor i antòleg Emili Olcina al pròleg de L'Stradivarius perdut de J. Meade Falkner (Laertes, 1985), «el corrent victorià de literatura de terror, representat eminentment per Charles Dickens, Wilkie Collins, les Sres. Braddon, Riddell, Oliphant, i un llarg etcètera, es caracteritza, dient-ho breument, per una condició passiva del fenomen sobrenatural: el típic fantasma victorià es presenta com una interrupció del curs normal de les coses (després del pas del fantasma, tot tornarà a la normalitat), i la seva aparició es produeix, generalment, amb el sol propòsit de comunicar-se amb els vius, per tal de reclamar venjança o justícia, de demanar l'enterrament en terra sagrada, d'avisar de perills, de sol·licitar la reparació de mals comesos en vida o, senzillament, de mantenir-se prop d'algun lloc o d'alguna persona que li segueix important més enllà de la tomba». És el cas de l'escriptora escocesa Margaret Oliphant, esmentada per Olcina, de la qual La porta oberta (Laertes, 1983) n'és un exemple ben ortodox, malgrat que és una obra ben estimable i que ja analitzarem en una altra ocasió.

Aquest corrent dins la literatura fantàstica, anomenat comunament ghost stories, té en la figura de l'escriptor irlandès Joseph Thomas Sheridan Le Fanu el seu gran innovador. Nascut el 1814 a Dublín, el seu cognom afrancesat mostra els orígens hugonots de la seva acomodada família, entre la qual s'hi troben dos dramaturgs (àvia i oncle) i una novel·lista (la seva neboda, Rhoda Broughton). Va estudiar Dret en el Trinity College de Dublin, on va ser nomenat auditor de la Societat Històrica; però el poc interès que li despertaven les lleis el va orientar cap al periodisme, col·laborant amb el Dublin University Magazine i el Dublin Evening Mail. Tanmateix, no van ser aquestes les úniques capçaleres emprades per l'autor per tal de publicar, de forma seriada, els seus relats i les seves novel·les. A diferència dels autors anteriors que conformen la tradició d'on partien les seves històries, Le Fanu modernitza el conte d'horror eliminant bona part dels excessos estilístics i sentimentals heretats de la novel·la gòtica, i aposta per la versemblança, l'equilibri formal i una voluntat d'estil que el fa molt estimable. També cal destacar-ne la introducció d'ironia i humor negre, així com referències al folklore irlandès, del qual n'era un bon coneixedor --com en el cas del relat «The ghost and the bone-setter» (a Ed. Siruela, «El fantasma y el ensalmador»)--, que ajuden a sortir dels paràmetres habituals d'un subgènere que culminarà amb M. R. James, epígon, deixeble de Le Fanu i darrer autor destacat.

En aquest sentit, el periodista Brian Maye escrivia el següent a propòsit del seu centenari: Le Fanu va empènyer la història de fantasmes victoriana en gran mesura fora dels seus límits. Era un artesà meticulós que combinava les convencions literàries del gòtic contemporani amb la seva pròpia tècnica realista per tal de produir històries amb penetració psicològica i terror sobrenatural. No va buscar l'efecte del «terror de xoc», però sovint queden sense explicar detalls importants que se sumen al misteri. («Le Fanu greatly pushed out the boundaries of the Victorian ghost story. He was a meticulous craftsman who combined the contemporary Gothic literary conventions with his own realistic technique to produce stories with psychological insight and supernatural terror. He did not seek to produce a “shock horror” effect but often left important details unexplained, which added to the mystery.» (Brian Maye, The Irish Times) http://www.irishtimes.com/culture/heritage/sheridan-le-fanu-s-haunting-legacy-1.1907652)

Potser hi ajudava també el seu caràcter enigmàtic i retret. Segons el traductor i antòleg Joan Solé al magnífic recull Els millors contes de terror (Columna, 2007), Le Fanu era un «home solitari i malaltís», que «es va entregar a l'estudi de doctrines esotèriques i místiques, especialment al de l'obra de Swedenborg». Cal remarcar que el cognom suec pertany a un eminent científic, teòleg i filòsof del segle XVII que amb cinquanta-sis anys va declarar haver entrat en una fase de la seva vida en la qual tenia somnis i visions místiques, discussions amb àngels i esperits, i visites al Paradís i l'Infern. No és estrany que aquest estudi sobre l'ànima interessés Le Fanu qui, tornant a Solé, a través dels contes sobrenaturals, mostra com «la malaltia interior de l'ànima s'acaba estenent a tot l'univers». I a propòsit: no és el vampirisme una mena de metàfora de l'expansió d'aquesta malaltia? Així doncs, és lògic que una de les obres més memorables i reeixides de l'escriptor irlandès sigui Carmilla, d'on Bram Stoker es va abeurar --per dir-ho amablement-- a l'hora d'escriure Dràcula.

La vida de Le Fanu s'anà enfosquint a mesura que avançava la malaltia de la seva dona, Susanna Bennett, afectada de neurosi i crisis d'angoixa, fins desembocar en la seva mort, el 1858. Aquest desenllaç turmentà l'escriptor, que va abandonar la vida de social i literària per tal de recloure's en la lectura i l'escriptura, essent conegut des de llavors com "El príncep invisible". El 1861, però, després de la mort de la seva mare, la seva cosina Lady Gifford l'animà a tornar a publicar, i Le Fanu es féu amb el control del Dublin University Magazine. L'any 1873 moria a Dublin. I hauria d'esperar una mica més perquè M. R. James, en aquell moment un marrec d'onze anys, en recuperés l'obra i la memòria i en reivindiqués no només la mestria, sinó també el llegat d'un conjunt de relats suggeridors, ben escrits, inspirats, que en català Laertes ens ha fet a mans amb el recull de contes Te verd i la novel·la Carmilla. També el podem trobar a l'antologia Els millors contes de terror (Columna, 2007) amb «Te verd».

A tall de presentació

Benvingut a la meva casa. Entreu lliurement. Sortiu-ne sa i estalvi. I deixeu-hi un poc de la felicitat que porteu en vós!

El comte Dràcula saluda Jonathan Harker. Dràcula, de Bram Stoker, 1897. La imatge és el quadre El malson (1781), de Johann Heinrich Füssli (1741-1825).


Benvolguda gent lectora, benvinguda a la meva biblioteca particular. Enceto la creació d'un catàleg dedicat a la literatura fantàstica vuitcentista i del primer terç del segle XX, sobretot pel que fa als títols editats en llengua catalana, no només per exposar-ne les meves impressions, sinó per reivindicar-a i, si és possible, analitzar-la amb més profunditat i exigència de l'habitual en un país massa acostumat a oscil·lar entre el realisme esnob de la intel·lectualitat i la fantasia vulgar i edulcorada dels best-sellers d'aeroport. Amb noms de narradors excelsos com Hoffmann, Poe, Stevenson, Shelley, Maupassant o Bierce sembla increïble que encara estiguem reivindicant la consideració que en altres latituds ja se li reserva.

La fantasia ens situa davant l'existència des d'unes coordenades que no tenen res a veure amb la fugida i sí amb una poetització intensa, en la qual es pot metaforitzar el món amb l'ús dels mites que genera. Pot semblar estrany, però crec que entre ambdós gèneres (la narrativa fantàstica i la poesia) hi ha molt més en comú del que pot semblar d'entrada. En parlava l'italià Italo Calvino en una conferència a Sevilla l'any 1984, publicada al llibre Literatura fantástica (Ed. Siruela): para quien explora su propia conciencia el único medio de expresión es el de los símbolos; y en la dimensión simbólica es donde vive la literatura fantástica. El símbolo como imagen de una realidad interior que no se puede definir de otra forma: la sombra perdida de Peter Schlemil de Chamisso en el que quizá sea el relato fantástico más bello que jamás se haya escrito...

Quin altre gènere esgrimeix el símbol com a base de l'exploració de la consciència del seu creador? Doncs la poesia. És veritat que a la narrativa fantàstica, gairebé per imperatiu legal, el símbol pot resultar més evident que en mans de determinats poetes, però cal fixar-se que la premissa (traduir una realitat a través d'una imatge simbòlica que ha d'interpretar el lector, no només com a imatge per si mateixa sinó com a receptacle d'una idea més complexa i amagada) és pràcticament idèntica.

Deixo aquí aquest apunt que, més endavant, amb tranquil·litat, podem reprendre, o rebatre, o reformular. Tanmateix, el més habitual que podreu trobar a Pipa i monocle seran comentaris de les millors obres i autors que es poden trobar a les llibreries i a les biblioteques de Catalunya per a gaudi dels lectors sense fronteres ni límits d'edat.