Els germans d'Edward Frederic Benson (1867-1940) no només compartien amb ell la passió per l'escriptura, sinó també una experiència familiar traumàtica i unes inclinacions amoroses escandaloses per a l'època victoriana en què van viure. Tot podria ser una derivació del caràcter del pare, Edward White Benson, arquebisbe de Canterbury i molt afavorit a la cort de la reina Victòria. Segons el pròleg de Lluís Salvador, E. W. Benson fou un "home despòtic i cruel, va tenir sis fills, dels quals dos van morir en una edat primerenca. Maggie, l'única filla que va sobreviure, embogí i va intentar assassinar la seva mare, més que probablement a causa d'haver descobert l'assumpte lesbià que Mary mantenia amb una de les millors amigues de Maggie." Els tres fills barons, entre els quals s'hi compta E. F. Benson, mai es van casar i tots van ésser escriptors, així com persones inconformistes: Arthur Christopher, rector del Magdalene College de Cambridge, negava l'educació moralista i rígida de la seva infantesa. Robert Hugh, sacerdot anglicà, renegà de la fe en morir el pare per esdevenir sacerdot catòlic i practicant de màgia i alquímia amb Frederick Rolfe, conegut a l'època pel pseudònim "Baró Corvo" (novel·lista, fotògraf i declaradament homosexual; un excèntric molt polèmic, sobretot per la seva condició sexual i perquè alguns dels seus amants acostumaven a ser joves).
Malgrat que totes aquestes anècdotes biogràfiques puguin semblar frívoles i poc adequades per a l'estudi de la literatura de l'autor, crec que són fonamentals a l'hora d'entendre que potser modelen en Benson un gust per l'escriptura d'un relat de fantasmes que se surt de la rutina i del motlle de les ghost stories tradicionals. Al recull La cambra de la torre (Laertes, "L'Arcà", núm. 59, traducció de Roser Berdagué) hi podeu trobar algunes mostres ben interessants. El conte que dona títol al recull, sense anar gaire lluny, és una peça magnífica i ben curiosa, bastida a partir de l'onirisme (un somni recurrent del protagonista, que s'allarga amb els anys, i en què els protagonistes fins i tot hi envelleixen). El somni, evidentment, esdevindrà realitat, però no pas de la forma en què el lector espera: aquí radica l'originalitat d'un relat que té un final digne de les Històries de la Cripta nord-americanes de mitjan segle XX. En canvi, La confessió de Charles Linkworth ens trasllada a l'ambient sòrdid d'una presó: el metge, encarregat d'assistir a les execucions (sorprèn la naturalitat amb què es condemnava a mort els assassins i es justificava la pena) no només ens ofereix un relat detectivesc del crim que comet Charles Linkworth, també ens explica com l'ànima del criminal se li manifesta... a través d'una trucada telefònica!
Com es pot veure, Benson, malgrat prendre el motlle de les ghost stories clàssiques, hi introdueix innovacions que, més endavant, la literatura pulp i el cinema de terror s'encarregaran d'explotar repetidament. Un altre conte que destaca en aquest cas pel canvi d'estil i de registre, és De com va anar-se'n la por de la galeria llarga. Amb grans dosis d'ironia (que també demostra en moltes de les novel·les alienes al gènere fantàstic que va escriure), ens situa en un casalot on, per als seus habitants, els fantasmes dels avantpassats ja en formen part amb la naturalitat amb què accepten la resta d'elements que el conformen:
“Church-Peveril és una casa tan assetjada i visitada pels espectres --visibles i invisibles-- que no hi ha ningú d’aquells que són acollits per la família en el seu acre i mig de teulades de coure verd que es prengui seriosament els fenòmens físics que hi passen. Per als Peveril, l’aparició d’un fantasma és una qüestió que gairebé no té altra significació que l’aparició del carter per a aquells que viuen en cases de tipus més corrents.”
Val a dir que Benson destaca per damunt de tot en el plantejament dels seus contes. És aquí quan, amb gran habilitat, ens el contextualitza, ens endinsa en l'atmosfera, ens proposa un estil d'agradable lectura i planta les bases per a la trama que després es desenvoluparà amb més o menys previsibilitat. Més endavant, Benson és capaç de deseixir-se del to humorístic del relat que comentàvem i ens endinsa en una atmosfera cada cop més tenebrosa: resulta que dos fantasmes, uns germans bessons assassinats al bressol, a diferència de la resta de presències habituals són realment terrorífics, i trobar-se'ls a determinades hores a la galeria llarga té unes conseqüències horriblement originals:
“Quan ja s’anava a posar dreta, va adonar-se que tenia els braços un a cada costat del sofà de vellut gris, si bé no veia on se li acabaven les mansi on començava el vellut gris. Com si els dits s’haguessin fos en el vellut. Es veia clarament els canells, una vena blava al dors de les mans i algun artell. Recordava, mentre somniava, la darrera cosa en la qual havia pensat abans d’adormir-se, que no era altra que aquella excrescència d’una coloració semblant a la dels líquens que li havia sortit a la cara, als ulls i al coll de Mrs. Canning.”
Un dels relats més pertorbadors, més ben construïts, però també potser de desenllaç més decebedor, potser sigui Negotium perambulans. El narrador evoca la seva infantesa al poblet costaner de Polearn, Cornualla, on hi torna de gran per residir a la casa dels seus oncles. La descripció de l'escenari, de la seva gent, la recerca d'una vida retirada del món... Tot plegat crea una atmosfera on irromp, lentament, reptant d'amagatotis, aquesta criatura maligna que deambula per la foscor: "Negotium perambulans in tenebris", "La pestilència que camina per les tenebres". Ocasionalment pot recordar alguns dels relats d'H. P. Lovecraft ambientats en indrets també salabrosos (The horror at Martin's Beach, L'ombra sobre Innsmouth), però tal com li passava al mestre de Providence, l'aparició final del monstre el converteix en una escena quasi de sèrie B, malgrat l'habilitat que posa Benson per tal de descriure'l i transmetre-li l'horror de la criatura al lector. Com sempre, la imaginació és més poderosa.
Una altra faceta curiosa dels relats de terror de Benson és el seu interès per difuminar la clara línia marcada pel món científic del segle XIX entre ciència i fantasia. Conte del metro, per exemple, s'inicia amb una reflexió sobre conceptes com l'Espai i el Temps, encara que, quan va ser escrit, faltaven uns quants anys perquè Einstein i la física quàntica introduïssin noves teories:
“--És una convinença --va dir Anthony Carling, tot alegre--, i no gens convincent. El Temps! En realitat, el Temps no és res, no té una existència real. El temps no és altra cosa que un punt infinitesimal de l’eternitat, de la mateixa manera que l’espai és un punt infinitesimal de l’infinit. El temps, com a màxim, és una mena de túnel a través del qual ens hem acostumat a creure que viatgem. Tenim un bram a les orelles i una foscor als ulls que ens fa creure que és real. Però, abans que entréssim al túnel, existíem des de sempre en una llum solar infinita i, quan l’acabarem de travessar, tornarem a existir en una infinita llum solar. Per què, doncs, hem d’amoïnar-nos davant la confusió, el soroll i la foscor que només ens envolta un moment?”
Més endavant afegeix que, paradoxalment, l'ésser humà no és capaç de copsar el finit i el temporal (les mesures que el defineixen), sinó l'infinit i l'etern. I aquí comença un relat sobre visions premonitòries i fantasmagòriques, que trenquen el concepte temporal en un espai tan definit com el metro de Londres.
Cal dir, finalment, que Benson fou gran amic d'un dels mestres de les ghost stories, M. R. James. Malgrat tot, l'academicisme de James, amb els seus arqueòlegs i professors tan erudits com agradables i distrets com obsedits per les seves recerques, no sembla haver traspassat a la seva literatura. Com ja hem vist, el que fa Benson és treure el relat de fantasmes dels seus espais habituals (el castell abandonat, l'església, el cementiri) i situar-lo en indrets més quotidians, amb personatges poc o gens avesats a les presències fantasmals i als fets que els expliquen o els ajuden a afrontar. Lluís Salvador, l'autor del pròleg, com ja havíem dit, ho veu com un intent reeixit de retratar la doble moral victoriana. Potser els altres fantasmes de Benson, més personals, el van ajudar a l'hora de triar una escriptura menys convencional.
