Tot i ser amb Clive Barker un dels noms imprescindibles de la nova fornada de literatura de terror de la segona meitat del segle XX, Stephen King no ha trobat gaire lloc entre les editorials catalanes. Una de les primeres que ho intentà fou Laertes amb Carrie, el 1988, dins la seva col·lecció “L’Arcà”. A començaments dels 90, va ser Columna qui ho va provar primer amb Misery (1993) i després Cementiri d’animals (1994). Hem de fer un salt al nou mil·leni per al relleu d’Edicions 62, que aposta per obres més contemporànies: L’atrapasomnis (2001), Tot és definitiu: 14 contes (2003), El mòbil (2006) i La història de la Lisey (2007).
Com veieu, cap de les obres capitals de King ha estat traduïda al català, a banda de Carrie (a dia d’avui, descatalogada). El seu públic s’ha acostumat a llegir-lo en castellà, i a trobar-ne tota mena d’edicions, i a preus molt assequibles, en aquesta llengua. La tradicional reticència dels editors catalans envers els gèneres (fantasia, terror, ciència-ficció), molt més evident a la dècada dels anys 80 que no pas ara, els va fer perdre l’oportunitat d’enganxar-se al carro en el moment adequat i de crear el seu públic lector, que si bé mai serà prou gran, pot ser fidelitzat si es treballa bé des del primer moment. Algunes d’aquestes consideracions i d’altres, molt més ben matisades, les podem trobar a l’article “Stephen King, un català de por”, de Carles Geli, on entrevista Eugènia Broggi, editora de L’Altra, que ha apostat per King amb l’autobiografia Escriure. Memòries d’un ofici, Ramon Mas de les Males Herbes, que ho ha fet amb el recull de contes Torn de nit, i Maria Bohigas, del Club Editor. Una interessantíssima conversa en què, amb un realisme molt conscient, apunten les febleses del sector, els prejudicis que de vegades els han dut a prendre decisions i descartar autors, i a valorar en la seva justa mesura l’escriptura de King.
Tot plegat ens condueix a Torn de nit, traduït per Ferran Ràfols, de qui cal destacar el català modern i entenedor amb què ha sabut traslladar el llenguatge viu i col·loquial de l'escriptor de Maine. Es tracta d'un aplec de vint contes escrits entre 1968 i 1977, en plena època de formació com a escriptor. Això vol dir que, al costat de molts encerts, també hi trobareu molta provatura, molt d’error, algunes presses i certes vacil·lacions. Com que estan ordenats cronològicament, pot semblar que ens podem saltar els primers contes, però seria un error: King comença abraçant els mestres en el primer relat, “Jerusalem’s Lot” (hi és molt evident la influència d’H. P. Lovecraft, però també de Shirley Jackson, de moda per l’adaptació televisiva de The haunting of Hill House i també publicada per L’Altra en català). El que en surt és una mena de refregit vintage molt potent, amb un estil molt noucentista que empra l’epístola com a estructura narrativa, i que crea una ambientació ominosa de tendències còsmiques i inhumanes. A continuació, però, l'alumne comença a temptejar el terreny per trobar el seu propi camí, i ens ofereix una sèrie de monsters’ tales que, malgrat mantenir aquest interès en la creació d’atmosferes, tendeixen a la sèrie B i les solucions efectistes: els misteris del clavegueram a “Les hores mortes”, els malsons d’un astronauta que no retorna sol a “Jo soc la porta” (molt impregnat del terror còsmic que comentàvem, això sí), les màquines assassines de “La trinxadora” o “Camions” (que serviria com a base del mediocre film Maximum Overdrive), o el temor postapocalíptic de "Onatge nocturn". Hi ha dos contes, però que cal destacar: “L’home del sac”, amb el drama de la pèrdua dels fills, jugant sempre amb el dubte del lector, i “Substància grisa”, una versió redneck de "Aire fred" de Lovecraft, o “El misteriós cas del senyor Valdemar” de Poe. El que sí resulta interessant és el tipus de personatges que King comença a fixar: classes treballadores, que empren un llenguatge col·loquial, els quals comença a treballar com a motor dels seus relats, dotant-los d'una de les seves millors vàlues, l'agilitat narrativa.
Malgrat els alts i baixos, de mica en mica l’estil qualla, i a partir de “La primavera de les maduixes” (un dels contes més onírics i més ben escrits del conjunt) sembla que King guanya seguretat i es deixa anar. Tenim petites joies iròniques com “La cornisa” i “Deixar-ho, SA” (aparegudes en la interessant pel·lícula per capítols Cat's Eyes), un relat no gens fantàstic però poèticament terrorífic com “L’últim graó de l’escala”, o una peça magnífica com “Els nens de les panotxes”: el millor exemple per veure com King ha après que la suor freda del lector apareix amb la dilatació del temps, la descripció ambiental i l’ús de molt pocs recursos efectistes, això sí, sempre puntuals i estranys per la violència amb què s'imposen.
King no és un erudit com Barker, i sovint oblida la subtilitat en benefici de l'efectisme. Els seus personatges poden arribar a ser carregosos per les obsessions i pels errors que arrosseguen, o simplement per ser representants de l'Amèrica profunda (la importància de la religió, de la família, de la guerra, una part dels Estats Units que els escriptors intel·lectuals novaiorquesos mai tracten). Però sap com fer lliscar una història sense que es faci pesada, i sap cap a on conduir-la. I sovint, fins i tot en els relats més fluixos, al lector li queda la sensació d'haver passat una mala/bona estona. Serà perquè, com diu ell mateix al pròleg, "l'interès que ens inspiren aquests horrors de butxaca és innegable, com també ho és la repulsió"?
