"Dràcula", de Bram Stoker

Heus ací el Príncep de les Tenebres, tocatardà, però que per fi fa acte de presència per aquests verals. La força del seu mite és tan aclaparadora que, curiosament, avui dia, de Dràcula (la novel·la, publicada el 1897) i del seu autor, l'irlandès Bram Stoker (1847-1912) no en queda gaire cosa. Talment la peixatera fa amb l'espina del peix, la tradició cultural popular n'ha arrencat la carn que més li fascina per servir-se'n la part més magra. Es tracta de fer brou amb l'esquematització mitològica, que no és poca cosa, tenint en compte que es refereix al personatge que menys apareix en tota la trama, però de qui més es parla i que més sedueix els lectors. Un caràcter construït a partir de totes aquelles llegendes que Stoker havia acumulat al llarg del temps --a banda de les comentades influències de la novel·la Carmilla, de Sheridan Le Fanu, o del relat "El vampir" de John William Poldori--, i que Van Helsing, a la reunió de l'episodi XVIII, on per fi ja saben amb qui se les heuen, resumeix de la manera següent:

"Els Dràcula foren, diu Arminius, una família noble i gran, encara que de tant en tant alguns dels descendents, segons els seus coetanis, havien tingut tractes amb el diable. Aprengueren els seus secrets en el Scholomance, entre les muntanyes sobre el llac Hermanstadt, on el diable crida un de cada deu escolars per tal que el serveixi. En els informes hi apareixen paraules com "stregoica" --bruixa--, "ordog" i "pakol" --Satan i infern-- i, en un dels manuscrits, el mateix Dràcula hi és anomenat "Wampyr"."

Rellegir Dràcula el 2020, amb l'allau de reinterpretacions en forma de pel·lícules i sèries que s'han fet, es fan i es faran, pot ser una activitat ben reveladora. Perquè si com a clàssic del terror ha perdut força i com a obra literària respira amb ampolla d'oxigen, també cal dir que ha guanyat en fascinació, aquella virtut que posseeixen els textos més significatius. Alhora, però, tots els defectes que arrossegava el text a la seva època es magnifiquen després d'un segle i mig en què els contemporanis hem descobert el sarcasme i la murrieria com a eines bàsiques per a la supervivència diària.

Comencem, però, a analitzar el llibre, i fem-ho amb qüestions més prosaiques: l'edició en català. El meu exemplar és una quarta edició del maig del 1995, l'any en què el vaig comprar, traduït per Sílvia Aymerich i publicat per Laertes a la mítica col·lecció "L'Arcà". I, malgrat l'alegria que ens dona als aficionats cada cop que publiquen un nou número, presenta alguns problemes habituals de la casa. Malgrat la gran portada del dibuixant MAX, el text és una mostra de descurances lingüístiques, accentuades per un estil encarcarat, molt típic dels anys vuitanta (la primera edició és de 1984), que vacil·la entre l'elegància i algunes decisions si més no discutibles pel que fa al lèxic. Ara bé, cal aplaudir la gosadia d'editar un text de 465 pàgines, poc habitual a la col·lecció, i que no s'ha repetit fins avui: trobem al mercat tot un estol d'adaptacions del llibre de Stoker que amb prou feines superen les cent pàgines, dirigides a adolescents, però cap nova edició íntegra en català. Tant de bo en el futur Viena Edicions ens en regalés una nova traducció a "El Cercle de Viena", on l'aparença seria esplèndida, tal com està fent amb els relats de Sherlock Holmes.

Pel que fa a l'estructura del text, Stoker recorre al gènere del dietari, amb la qual cosa provoca un doble efecte: d'una banda, la multiplicitat de narradors, que atorga una varietat de mirades al text; de l'altra, el crescendo de la tensió dramàtica, ja que cadascun dels personatges només posseeix una part de la informació de tota la trama, i les peces aniran encaixant a mesura que hi avancem. Tanmateix, és poc versemblant l'ús de diàlegs en estil directe en un gènere dietarístic o epistolar, cosa que li resta credibilitat a l'opció triada.

Sens dubte, la primera part de l'obra, amb els escrits de Jonathan Harker durant el seu viatge a Transsilvània i l'estada al castell de Dràcula, és la que més força té. Quan la xerrameca victoriana, moralista, patriarcal i misògina, comença a imposar-se, és quan l'obra perd força dins el context d'un lector contemporani. I malgrat alguns passatges interessants, com la recerca de la casa de Dràcula a Londres, la novel·la ja no remunta fins a la tercera part, quan el grup d'amics persegueix el vampir durant el seu retorn a Romania, quan se sent atrapat i sense opcions a la capital britànica. Fins i tot
un dels grans autors del gènere, Howard Philips Lovecraft, al seu indispensable assaig L'horror sobrenatural en la literatura (també editat per Laertes) opinava de Stoker que, malgrat el seu enginy, la seva "pobra tècnica" disminuïa l'impacte de les seves narracions.

Tanmateix, a pesar de les mancances de Stoker com a narrador i les matusseries que se li puguin retreure a l'estil o la construcció, Dràcula és una novel·la que sedueix per la força del mite. Un mite que transcendeix la necessitat de la seva lectura, que només recomano a aquells lectors i lectores acostumats a la narrativa vuitcentista. És possible que, si no és així i només es tenen els referents fílmics i serialitzats, la decepció i el desànim siguin ben paleses.

La fantasia erudita de Perucho

Essent força reduccionistes, podem acordar que hi ha tres maneres d'aconseguir transcendir literàriament dins d'un gènere concret, en el nostre cas la literatura fantàstica. El primer, el més evident, és ser-ne un dels partícips de la seva gestació, amb la qual cosa t'acabin considerant un clàssic (cas d'Edgar A. Poe, Mary W. Shelley o Bram Stoker). El segon, que dinamitis les fronteres entre gèneres i empris els tòpics i prejudicis per traslladar els pressupòsits lectors cap a direccions més ambicioses. Aquí hi podem trobar autors que no necessàriament pertanyen als gèneres, sinó que hi picossegen des de la literatura realista: el Faust de Goethe, Una altra volta de rosca de Henry James o La metamorfosi de Franz Kafka. Per sort, podem trobar-ne molts més casos reeixits, que curiosament revitalitzen els gèneres, fomentant una relectura dels clàssics. Finalment, trobem qui, des del respecte al gènere, amb una intenció personalista, escarbota des del seu interior per extreure'n la matèria fonamental i polir-la, a poc a poc, fins assolir una reformulació més intel·lectualitzada. És el cas del gran Jorge Luis Borges, però també, a Catalunya, de Joan Perucho (1920-2003), de qui enguany se'n commemorarà el centenari del naixement.

Bibliòfil,savi, erudit, irònic, il·lustrat, conservador, aristocràtic, fabulista, curiós... Perucho fou en si mateix un personatge singular que ens ha deixat una obra abundosa, de la qual excel·leix Les històries naturals (1960). Amant com soc del mite del vampir, hi vaig arribar fa força anys per les referències al dip, tal com ell l'anomena, o com se l'anomena pels volts de la població de Pratdip. Amb el rerefons de les guerres carlistes i la poderosa figura del general Ramon Cabrera, la narració ens conta els esforços del naturista Antoni de Montpalau per aturar les malvestats d'Onofre de Dip. Prenent el Dràcula de Bram Stoker com a base argumental, Perucho desplega tots els seus coneixements per endinsar-nos en les lluites entre el liberalisme i el conservadorisme, als descobriments científics il·lustrats i a viure un aventura tenebrosa, més que no pas terrorífica. Malgrat mostrar-se sorneguer, el narrador sent vertadera devoció pels seus personatges, tant pel dip --símbol de la foscor supersticiosa-- com per Montpalau --paladí de la raó i la ciència. El paral·lelisme entre les lluites polítiques, artístiques i narratives és, doncs, evident, però també molt suggestiu.

A banda de Les històries naturals, però, Perucho compta amb tota una sèrie de novel·les que apareixeran de tant en tant per Pipa i monocle. Altrament, l'article periodístic també li va servir com a model literari per acumular tot un compendi de textos que se submergeixen en les seves estimades erudicions científiques i humanístiques. Fins i tot li serveixen com a model per a la creació de petits fragments de ficció. Aquest és el cas de Monstruari fantàstic (1976), un compendi de monstres tals com Zura, que habita les ciutats inexistents; el Paperaire, que s'alimenta de la tinta i les paraules dels manuscrits; o el Daurat, sorgit de la superfície del mirall. Els relats d'aquest curiós llibre són un joc intel·lectual que oscil·la entre la seriositat i la ironia, sobretot pel que fa al treball de l'escriptor en la documentació rigorosa de les seves criatures. Una documentació de vegades extreta de llibres estranys, antiquíssims tractats de criptozoologia o de ciències naturals, religiosos o simplement supersticiosos. La majoria de vegades, gràcies a la seva vasta cultura, Perucho simplement se'ls inventa o els manipula per als seus interessos. Un detall que l'emparenta amb un altre "mentider erudit" com fou H. P. Lovecraft. Per cert: a Albinyana, població de Tarragona on l'escriptor hi tenia casa, fa poc van tenir la pensada de crear una sèrie de capgrossos basats en algunes de les criatures del monstruari peruchià.

La literatura de Perucho, tal com passa amb la de Borges, juga amb el lector a partir d'una versemblança treballada des del context, des del món que envolta la narració, no pas des de la trama o des dels personatges. Són ambdós fabulistes tan cultes i interessats en les llegendes que poden deixar d'estructurar els seus relats tal com els agradaria que els descobríssim: entre les pàgines esgrogueïdes i escrostonades d'un antiquíssim tractat sobre qualsevol ciència oculta. D'aquí, del creuament entre la curiositat humana i la investigació, neix el mite, l'origen de la narrativa.

"La pota de mico", de W. W. Jacobs

S'ha repetit fins al cansament que la narració "La pota de mico", de l'anglès William Wymark Jacobs (1863-1943), és un dels millors relats de terror de la història. Cap antologia l'oblida, i és una referència cultural popular en el món anglosaxó. El seu encert rau en l'ús de l'exotisme i la psicologia com a bases per construir-lo, contraposats al món còmode i racional dels seus protagonistes. D'una banda, tenim el soldat anglès que torna de l'Índia amb aquest estrany objecte que dona nom al relat, i que amaga unes propietats ben particulars. De l'altra, la possibilitat que tot sigui una experiència viscuda per les ments dels personatges i del lector, i no pas fruit de l'element fantàstic: Jacobs és molt hàbil a l'hora de fer-nos dubtar. De fet, el sopar que dona inici a la narració serveix com a exemple metaliterari, ja que els protagonistes donen més crèdit a la història del soldat la nit de tempesta més que no pas l'endemà, amb el sol del matí. L'element suggestiu, doncs, com a base de la reflexió i de la inquietud.

El fet, però, és que a Jacobs se l'havia editat poc en català. És cert que "La pota de mico" es pot trobar a l'antologia Els millors contes de la literatura fantàstica, però també ho és que ningú més havia apostat fins ara per escarbotar entre la seva obra. Malgrat que el conte de terror l'ha ajudat a passar a la posteritat, Jacobs era conegut a la seva època sobretot com a autor d'humor: fa uns anys vaig ensopegar amb un petit volum, esgrogueït i ratat, en castellà, d'algunes d'aquestes històries, la majoria ambientades entre mariners i pescadors, i realment gastava una ironia anglesa ben refrescant. Resulta que de ben petit Jacobs havia viscut en una casa situada a un dels molls sobre el riu Tàmesi, i tant l'ambient, com les anècdotes i el llenguatge de l'indret li van servir posteriorment per construir aquests relats de tant èxit. I, tanmateix, crec que Jacobs destaca en el conte de terror psicològic molt per damunt d'aquestes anecdòtiques històries: ara, per fi, Laertes, a través de la seva mítica col·lecció "L'Arcà", edita La pota de mico i altres narracions, un volum prim (cinc relats en 105 pàgines) però molt representatiu de l'obra de l'autor. La selecció, traducció i pròleg són a càrrec d'Emili Olcina, habitual de la casa, que torna a fer un gran treball en aquests tres apartats, a l'alçada de l'antologia dedicada a HP Lovecraft, un dels millors volums publicats per la casa.

 
A banda de l'extraordinari relat que dona nom al conjunt, hi trobem altres mostres de ghost stories i venjança d'ultratomba passades pel filtre del psicologisme: qui podria dir què espanta realment els joves que volen passar la nit a "La casa del peatge"? Lluny del decadentisme victorià o del gòtic romàntic, Jacobs és molt subtil a l'hora d'introduir l'horror sobrenatural en el món cerebral i moderat de la classe mitjana burgesa. "El pou" pot semblar molt típic (fins i tot pot recordar la pel·lícula japonesa Ringu, de Hideo Nakata), però precisament per això sorprèn, perquè amb Jacobs no és clar quan es deixarà dur (i com) pel tòpic literari. Finalment, el volum es tanca amb un relat de gran malícia i mestria, "La interrupció", en què el Jacobs humorista s'uneix al macabre en un joc al gat i la rata entre un senyor i la seva donzella, amb qui comparteix un secret amb què es fan repetidament la punyeta, tot pensant com desfer-se'n l'un de l'altre. Les conseqüències poden ser fatals, i seran imprevisibles per al lector.

Fantasmes japonesos

El fet que la cultura occidental hagi pres com a imatge icònica el model anglosaxó de fantasma per a la representació de manifestacions sobrenaturals, basant-se en les ghost stories victorianes (que tenen el seu origen en el ric folklore escocès i irlandès de castells encantats per una banda i criatures fantàstiques per l'altra), no ens hauria de fer aliens a l'existència de tradicions ben diferents, tant o més interessants. És el cas dels fantasmes japonesos, protagonistes d'una rica tradició en què els esperits sovint enganyen els vius per aprofitar-se'n, fent que la seva aparició no sigui el moment de terror sinó a posteriori, quan hom s'adona que amb qui acaba de tractar no pertany al món físic.

Qui millor ha estudiat i popularitzat aquesta tradició és l'escriptor, traductor, periodista i professor de la Universitat de Tòquio Lafcadio Hearn (1850-1904). Fill d'irlandès i grega, una combinació força exòtica, el descobriment de la cultura japonesa va ser tan intens que el va dur a fer-se'n súbdit, substituir el cristianisme pel budisme i fundar-hi una família. Com a divulgador de la cultura nipona, Hearn compta amb diversos reculls d'històries de terror escarbotades del folklore popular del país del sol naixent. Possiblement, Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes en sigui el més popular; tant, que el 1964, el realitzador Masaki Kobayashi en va fer una adaptació cinematogràfica magnífica, adaptant quatre dels seus millors relats.

Cal celebrar, doncs, que l'editorial Més llibres en publiqui una excel·lent edició en català. Si els contes ja paguen la pena, ben dotats de notes a peu de pàgina del propi autor per tal de conèixer tot el context i no predre's cap sentit de les històries, la traducció de Ricard Vela en fa justícia. No cal dir que tant la forma de presentar les aparicions com els motius que els mouen o la manera de resoldre els conflictes són certament fascinants: a "Mimi-Nashi-Hoichi" s'empra l'escriptura de textos sagrats damunt la pell; a "La història de l'O-Tei", l'esperit és part d'una reencarnació d'arrel budista; a "Mujina" apareix un nopperabo, un fantasma sense rostre, un personatge bàsic del panteó nipó de criatures fantàstiques.

Moltes de les històries són breus, es llegeixen d'una bufada, i contenen aquell hàlit oriental de seda i bambú tan avinent en la forma de ser narrats. Podeu comptar-hi trobar elements moralistes, pel tractament de la vanitat humana i els seus anhels mundans (l'enveja, el poder, l'amor, la venjança) com a motor de moltes trames.

Els malsons de Poe

Si hi ha un autor de terror i fantasia respectat i traduït al llarg dels anys al panorama literari català, aquest és sens dubte Edgar Allan Poe (1809-1849). És molt probable que, com en tantes altres ocasions, el filtre francès n'hagi estat el causant. Fins i tot als anys vint i trenta, quan el "príncep dels poetes" Josep Carner posava al dia les biblioteques catalanes traduint Charles Dickens, Daniel Defoe o Robert L. Stevenson, fins i tot quan en aquesta època per fi es reconeixia la qualitat de la literatura anglosaxona del segle XIX, el pes asfixiant del culturalisme francès, del realisme i l'academicisme, posaven pals a les rodes dels gèneres de fantasia. En el cas de Poe, però, se'n va fer una excepció: segurament per la seva condició de precursor, per la qualitat de la seva prosa o per la seva aura de "maleït". Imagino, també, que la influència de Charles Baudelaire fou decisiva. Com que Poe és un autor plenament conegut per tots els lectors i àmpliament editat en català, avui vull destacar algunes de les traduccions que n'he llegit i que, per un motiu o per un altre, em semblen destacables.

El gran erudit català Carles Riba, poca broma, ha estat un dels seus traductors més eminents. Durant la primera meitat del segle XX les seves traduccions aparegueren a l'Editorial Selecta, avui dia recuperades per Quaderns Crema. El primer volum, Els assassinats del carrer de la morgue, se centra en l'aspecte més policíac de l'escriptor nord-americà, i a banda del conte titular, també recull "El misteri de Maria Roget", "La carta robada", "Un conte de les Ragged Mountains", "El sistema del doctor Quitrà i del professor Ploma" i "Un descens al Maëlstrom". El segon, molt més extens, anomenat Narracions extraordinàries, inclou el bo i millor de la producció de Poe, sobretot pel que fa a la fantasia i el terror, amb títols mítics com "Berenice", "Morel·la", "La caiguda de la casa Usher", "El cor delator" o "El gat negre". La reelaboració estilística que en fa Riba és tan accentuada, que fins i tot els editors ho assenyalen en una nota editorial a l'encapçalament del volum: "abans de la seva mort, Carles Riba revisà tan acuradament la seva traducció, que féu, de cada conte, una recreació". Ja se sap que amb autors de petja molt personal, la traducció s'acaba convertint en una engabanyadora extensió de si mateixos. Forma part d'aquell debat entre qui considera que la veu del traductor ha d'estar per sota de la de l'autor o a la par. En aquest darrer cas, però, alguns confonen recrear les particularitats d'una llengua emprant-ne la de recepció per construir una versió pròpia de l'obra.

Ara bé, el Poe que vaig descobrir d'adolescent pertany a una altra editorial, i a una traducció al meu parer més adequada, que no pas descurada. Es tracta de El gat negre, editat el 1992 a la col·lecció "Els Argonautes", avui dia desapareguda, de l'editorial Barcanova. Alguns elements estètics me la van fer irresistible des del primer moment: les fantàstiques il·lustracions d'Arthur Rackham i Harry Clarke, o el complet "Apèndix" amb què em vaig poder documentar per conèixer millor aquella ànima torturada que m'obsequiava amb contes tan increïblement demencials com "L'enterrament prematur" o "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar", durant temps un dels meus favorits. De fet, en aquella època el que més m'atreia dels llibres era l'aspecte, ja que en el meu cas el bibliòfil va despertar ben aviat, alhora que el lector.

Tanmateix, és la traducció l'element més destacable del conjunt. N'és l'autor Josep Vallverdú, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2000, premiat autor de novel·la infantil i juvenil (autor del mític "Rovelló"), i un traductor de mèrit, amb més de setanta obres (moltes d'elles per a la mítica col·lecció de novel·la negra "La cua de palla"). Us recomano la lectura d'una entrevista on parla de l'ofici de torsimany aquí. Pel que fa a la traducció de Poe, quan li pregunten per la recerca del "to" d'una obra, el posa com a exemple de dificultat, i parla també de Riba:

"Trobar el to vol dir entendre molt bé com ho diu l'autor, entendre ben bé per què ho diu d'aquella manera i, aleshores, en el moment de traduir, no apartar-se gaire d'aquestes dues premisses i no fer l'efecte que s'ha traduït literalment. E. A. Poe no em va plantejar difcultats especials, però de vegades intentava aconseguir aquell to de predelírium trèmens de què se serveix i m'adonava que no hi arribava del tot; de tota manera tampoc no podia caure en el parany del purisme lingüístic excessiu. Posaré un exemple: hi ha un moment en què E. A. Poe a El pou i el pèndol descriu com el tigre s'acostava amb una passa stealthy, una imatge que no es podia explicar, i empra l'adjectiu unspeakeble. Carles Riba ho va traduir per: "Què inefable!". Riba va recórrer a l'etimologia per tal de resoldre aquest dubte, però això no sempre és una solució, ja que podem canviar el registre de l'original i no produir el mateix efecte."

Una altra traducció, editada als anys vuitanta, és la de Francesc Parcerisas. Traductor de la novel·la inacabada Les aventures d'Arthur Gordon Pym i revisor del treball de Carles Capdevila a L'escarabat d'or, ambdues foren editades per Edicions de la Magrana a la mítica col·lecció "L'esparver", de la qual ens vam nodrir tota una generació de lectors. Seva és la personal traducció del clàssic de JRR Tolkien, El senyor dels anells, i tal com passa amb aquell treball, Parcerisas proposa una important traducció estilística, molt habitual als anys vuitanta, una mica més afectat que el de Vallverdú (amb profusió d'àdhucs, llurs i adesos), que recuperava usos noucentistes i establia una proposta exigent. No és pas la meva voluntat criticar-ho, sinó entendre-ho com un fenomen de l'època, en què el català feia pocs anys que es normativitzava i es normalitzava, després del llarg parèntesi de la dictadura. De fet, el treball de Parcerisas a El senyor dels anells (com el de Dolors Udina amb El Silmal·lírion) són certament molt valorats i reconeguts pels lectors de Tolkien i de la fantasia en general, ja que les seves propostes de trets estilístics, dialectològics i etimològics són certament originals. Em recorda al fenomen del polonès Andrei Sapkowski i les novel·les del bruixot Geralt de Rívia, traduït al castellà per José María Fajaldo.

Finalment, l'últim Poe que he llegit els darrers anys és el de El corb i La caiguda de la casa Usher, editat el 2016 a Laertes, dins "L'Arcà". Se n'encarrega un traductor molt fiable, Emili Olcina, que té el mèrit d'haver-nos donat el millor recull en català d'HP Lovecraft, tant pel que fa a la selecció de relats com a la llengua emprada. Olcina no només és un coneixedor del gènere fantàstic, també és un traductor flexible, que sap adequar el català a l'exigència de l'autor. Ara bé: la traducció del poema "El corb" té una particularitat que pot ser criticable, i és que opta per donar-li forma de prosa: "Les traduccions catalanes d'El corb de Miquel Forteza (1935) i Xavier Benguerel (1944, revisada el 1982), són en vers. Atès que les pautes poètiques del text de Poe, basades en rimes internes i en una imatació en anglès de peus de la vella poesia grega, són irreproduïbles, les traduccions en vers no poden sinó tenir una mètrica i unes rimes no coincidents amb les angleses, i els imperatius de forma les allunyen de l'estricta adherència al contingut narratiu del text original. Amb El corb suficientment cobert en català com a poema, aquí oferim, (...) una traducció que és fidel no a la forma poètica, sinó a la narració, mirant tan sols de no allunyar-nos exageradament d'un esbós de cadència que faci eco a la de l'original."

Com veieu, la traducció és una art dificultosa, que planteja tot de reptes i de preses de decisió al professional, que poden acostar o allunyar els lectors d'una obra o d'un autor, i que acostumen a provocar tants o més malsons que els deliris alcohòlics al pobre Poe. Per això és important que els clàssics segueixin reeditant-se amb noves traduccions. En el fons, una traducció no deixa de ser una interpretació d'un text, una forma d'entendre'l.