Els malsons de Poe

Si hi ha un autor de terror i fantasia respectat i traduït al llarg dels anys al panorama literari català, aquest és sens dubte Edgar Allan Poe (1809-1849). És molt probable que, com en tantes altres ocasions, el filtre francès n'hagi estat el causant. Fins i tot als anys vint i trenta, quan el "príncep dels poetes" Josep Carner posava al dia les biblioteques catalanes traduint Charles Dickens, Daniel Defoe o Robert L. Stevenson, fins i tot quan en aquesta època per fi es reconeixia la qualitat de la literatura anglosaxona del segle XIX, el pes asfixiant del culturalisme francès, del realisme i l'academicisme, posaven pals a les rodes dels gèneres de fantasia. En el cas de Poe, però, se'n va fer una excepció: segurament per la seva condició de precursor, per la qualitat de la seva prosa o per la seva aura de "maleït". Imagino, també, que la influència de Charles Baudelaire fou decisiva. Com que Poe és un autor plenament conegut per tots els lectors i àmpliament editat en català, avui vull destacar algunes de les traduccions que n'he llegit i que, per un motiu o per un altre, em semblen destacables.

El gran erudit català Carles Riba, poca broma, ha estat un dels seus traductors més eminents. Durant la primera meitat del segle XX les seves traduccions aparegueren a l'Editorial Selecta, avui dia recuperades per Quaderns Crema. El primer volum, Els assassinats del carrer de la morgue, se centra en l'aspecte més policíac de l'escriptor nord-americà, i a banda del conte titular, també recull "El misteri de Maria Roget", "La carta robada", "Un conte de les Ragged Mountains", "El sistema del doctor Quitrà i del professor Ploma" i "Un descens al Maëlstrom". El segon, molt més extens, anomenat Narracions extraordinàries, inclou el bo i millor de la producció de Poe, sobretot pel que fa a la fantasia i el terror, amb títols mítics com "Berenice", "Morel·la", "La caiguda de la casa Usher", "El cor delator" o "El gat negre". La reelaboració estilística que en fa Riba és tan accentuada, que fins i tot els editors ho assenyalen en una nota editorial a l'encapçalament del volum: "abans de la seva mort, Carles Riba revisà tan acuradament la seva traducció, que féu, de cada conte, una recreació". Ja se sap que amb autors de petja molt personal, la traducció s'acaba convertint en una engabanyadora extensió de si mateixos. Forma part d'aquell debat entre qui considera que la veu del traductor ha d'estar per sota de la de l'autor o a la par. En aquest darrer cas, però, alguns confonen recrear les particularitats d'una llengua emprant-ne la de recepció per construir una versió pròpia de l'obra.

Ara bé, el Poe que vaig descobrir d'adolescent pertany a una altra editorial, i a una traducció al meu parer més adequada, que no pas descurada. Es tracta de El gat negre, editat el 1992 a la col·lecció "Els Argonautes", avui dia desapareguda, de l'editorial Barcanova. Alguns elements estètics me la van fer irresistible des del primer moment: les fantàstiques il·lustracions d'Arthur Rackham i Harry Clarke, o el complet "Apèndix" amb què em vaig poder documentar per conèixer millor aquella ànima torturada que m'obsequiava amb contes tan increïblement demencials com "L'enterrament prematur" o "La veritat sobre el cas del senyor Valdemar", durant temps un dels meus favorits. De fet, en aquella època el que més m'atreia dels llibres era l'aspecte, ja que en el meu cas el bibliòfil va despertar ben aviat, alhora que el lector.

Tanmateix, és la traducció l'element més destacable del conjunt. N'és l'autor Josep Vallverdú, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2000, premiat autor de novel·la infantil i juvenil (autor del mític "Rovelló"), i un traductor de mèrit, amb més de setanta obres (moltes d'elles per a la mítica col·lecció de novel·la negra "La cua de palla"). Us recomano la lectura d'una entrevista on parla de l'ofici de torsimany aquí. Pel que fa a la traducció de Poe, quan li pregunten per la recerca del "to" d'una obra, el posa com a exemple de dificultat, i parla també de Riba:

"Trobar el to vol dir entendre molt bé com ho diu l'autor, entendre ben bé per què ho diu d'aquella manera i, aleshores, en el moment de traduir, no apartar-se gaire d'aquestes dues premisses i no fer l'efecte que s'ha traduït literalment. E. A. Poe no em va plantejar difcultats especials, però de vegades intentava aconseguir aquell to de predelírium trèmens de què se serveix i m'adonava que no hi arribava del tot; de tota manera tampoc no podia caure en el parany del purisme lingüístic excessiu. Posaré un exemple: hi ha un moment en què E. A. Poe a El pou i el pèndol descriu com el tigre s'acostava amb una passa stealthy, una imatge que no es podia explicar, i empra l'adjectiu unspeakeble. Carles Riba ho va traduir per: "Què inefable!". Riba va recórrer a l'etimologia per tal de resoldre aquest dubte, però això no sempre és una solució, ja que podem canviar el registre de l'original i no produir el mateix efecte."

Una altra traducció, editada als anys vuitanta, és la de Francesc Parcerisas. Traductor de la novel·la inacabada Les aventures d'Arthur Gordon Pym i revisor del treball de Carles Capdevila a L'escarabat d'or, ambdues foren editades per Edicions de la Magrana a la mítica col·lecció "L'esparver", de la qual ens vam nodrir tota una generació de lectors. Seva és la personal traducció del clàssic de JRR Tolkien, El senyor dels anells, i tal com passa amb aquell treball, Parcerisas proposa una important traducció estilística, molt habitual als anys vuitanta, una mica més afectat que el de Vallverdú (amb profusió d'àdhucs, llurs i adesos), que recuperava usos noucentistes i establia una proposta exigent. No és pas la meva voluntat criticar-ho, sinó entendre-ho com un fenomen de l'època, en què el català feia pocs anys que es normativitzava i es normalitzava, després del llarg parèntesi de la dictadura. De fet, el treball de Parcerisas a El senyor dels anells (com el de Dolors Udina amb El Silmal·lírion) són certament molt valorats i reconeguts pels lectors de Tolkien i de la fantasia en general, ja que les seves propostes de trets estilístics, dialectològics i etimològics són certament originals. Em recorda al fenomen del polonès Andrei Sapkowski i les novel·les del bruixot Geralt de Rívia, traduït al castellà per José María Fajaldo.

Finalment, l'últim Poe que he llegit els darrers anys és el de El corb i La caiguda de la casa Usher, editat el 2016 a Laertes, dins "L'Arcà". Se n'encarrega un traductor molt fiable, Emili Olcina, que té el mèrit d'haver-nos donat el millor recull en català d'HP Lovecraft, tant pel que fa a la selecció de relats com a la llengua emprada. Olcina no només és un coneixedor del gènere fantàstic, també és un traductor flexible, que sap adequar el català a l'exigència de l'autor. Ara bé: la traducció del poema "El corb" té una particularitat que pot ser criticable, i és que opta per donar-li forma de prosa: "Les traduccions catalanes d'El corb de Miquel Forteza (1935) i Xavier Benguerel (1944, revisada el 1982), són en vers. Atès que les pautes poètiques del text de Poe, basades en rimes internes i en una imatació en anglès de peus de la vella poesia grega, són irreproduïbles, les traduccions en vers no poden sinó tenir una mètrica i unes rimes no coincidents amb les angleses, i els imperatius de forma les allunyen de l'estricta adherència al contingut narratiu del text original. Amb El corb suficientment cobert en català com a poema, aquí oferim, (...) una traducció que és fidel no a la forma poètica, sinó a la narració, mirant tan sols de no allunyar-nos exageradament d'un esbós de cadència que faci eco a la de l'original."

Com veieu, la traducció és una art dificultosa, que planteja tot de reptes i de preses de decisió al professional, que poden acostar o allunyar els lectors d'una obra o d'un autor, i que acostumen a provocar tants o més malsons que els deliris alcohòlics al pobre Poe. Per això és important que els clàssics segueixin reeditant-se amb noves traduccions. En el fons, una traducció no deixa de ser una interpretació d'un text, una forma d'entendre'l.

"Torn de nit", de Stephen King

Tot i ser amb Clive Barker un dels noms imprescindibles de la nova fornada de literatura de terror de la segona meitat del segle XX, Stephen King no ha trobat gaire lloc entre les editorials catalanes. Una de les primeres que ho intentà fou Laertes amb Carrie, el 1988, dins la seva col·lecció “L’Arcà”. A començaments dels 90, va ser Columna qui ho va provar primer amb Misery (1993) i després Cementiri d’animals (1994). Hem de fer un salt al nou mil·leni per al relleu d’Edicions 62, que aposta per obres més contemporànies: L’atrapasomnis (2001), Tot és definitiu: 14 contes (2003), El mòbil (2006) i La història de la Lisey (2007).

Com veieu, cap de les obres capitals de King ha estat traduïda al català, a banda de Carrie (a dia d’avui, descatalogada). El seu públic s’ha acostumat a llegir-lo en castellà, i a trobar-ne tota mena d’edicions, i a preus molt assequibles, en aquesta llengua. La tradicional reticència dels editors catalans envers els gèneres (fantasia, terror, ciència-ficció), molt més evident a la dècada dels anys 80 que no pas ara, els va fer perdre l’oportunitat d’enganxar-se al carro en el moment adequat i de crear el seu públic lector, que si bé mai serà prou gran, pot ser fidelitzat si es treballa bé des del primer moment. Algunes d’aquestes consideracions i d’altres, molt més ben matisades, les podem trobar a l’article “Stephen King, un català de por”, de Carles Geli, on entrevista Eugènia Broggi, editora de L’Altra, que ha apostat per King amb l’autobiografia Escriure. Memòries d’un ofici, Ramon Mas de les Males Herbes, que ho ha fet amb el recull de contes Torn de nit, i Maria Bohigas, del Club Editor. Una interessantíssima conversa en què, amb un realisme molt conscient, apunten les febleses del sector, els prejudicis que de vegades els han dut a prendre decisions i descartar autors, i a valorar en la seva justa mesura l’escriptura de King.

Tot plegat ens condueix a Torn de nit, traduït per Ferran Ràfols, de qui cal destacar el català modern i entenedor amb què ha sabut traslladar el llenguatge viu i col·loquial de l'escriptor de Maine. Es tracta d'un aplec de vint contes escrits entre 1968 i 1977, en plena època de formació com a escriptor. Això vol dir que, al costat de molts encerts, també hi trobareu molta provatura, molt d’error, algunes presses i certes vacil·lacions. Com que estan ordenats cronològicament, pot semblar que ens podem saltar els primers contes, però seria un error: King comença abraçant els mestres en el primer relat, “Jerusalem’s Lot” (hi és molt evident la influència d’H. P. Lovecraft, però també de Shirley Jackson, de moda per l’adaptació televisiva de The haunting of Hill House i també publicada per L’Altra en català). El que en surt és una mena de refregit vintage molt potent, amb un estil molt noucentista que empra l’epístola com a estructura narrativa, i que crea una ambientació ominosa de tendències còsmiques i inhumanes. A continuació, però, l'alumne comença a temptejar el terreny per trobar el seu propi camí, i ens ofereix una sèrie de monsters’ tales que, malgrat mantenir aquest interès en la creació d’atmosferes, tendeixen a la sèrie B i les solucions efectistes: els misteris del clavegueram a “Les hores mortes”, els malsons d’un astronauta que no retorna sol a “Jo soc la porta” (molt impregnat del terror còsmic que comentàvem, això sí), les màquines assassines de “La trinxadora” o “Camions” (que serviria com a base del mediocre film Maximum Overdrive), o el temor postapocalíptic de "Onatge nocturn". Hi ha dos contes, però que cal destacar: “L’home del sac”, amb el drama de la pèrdua dels fills, jugant sempre amb el dubte del lector, i “Substància grisa”, una versió redneck de "Aire fred" de Lovecraft, o “El misteriós cas del senyor Valdemar” de Poe. El que sí resulta interessant és el tipus de personatges que King comença a fixar: classes treballadores, que empren un llenguatge col·loquial, els quals comença a treballar com a motor dels seus relats, dotant-los d'una de les seves millors vàlues, l'agilitat narrativa.

Malgrat els alts i baixos, de mica en mica l’estil qualla, i a partir de “La primavera de les maduixes” (un dels contes més onírics i més ben escrits del conjunt) sembla que King guanya seguretat i es deixa anar. Tenim petites joies iròniques com “La cornisa” i “Deixar-ho, SA” (aparegudes en la interessant pel·lícula per capítols Cat's Eyes), un relat no gens fantàstic però poèticament terrorífic com “L’últim graó de l’escala”, o una peça magnífica com “Els nens de les panotxes”: el millor exemple per veure com King ha après que la suor freda del lector apareix amb la dilatació del temps, la descripció ambiental i l’ús de molt pocs recursos efectistes, això sí, sempre puntuals i estranys per la violència amb què s'imposen.

King no és un erudit com Barker, i sovint oblida la subtilitat en benefici de l'efectisme. Els seus personatges poden arribar a ser carregosos per les obsessions i pels errors que arrosseguen, o simplement per ser representants de l'Amèrica profunda (la importància de la religió, de la família, de la guerra, una part dels Estats Units que els escriptors intel·lectuals novaiorquesos mai tracten). Però sap com fer lliscar una història sense que es faci pesada, i sap cap a on conduir-la. I sovint, fins i tot en els relats més fluixos, al lector li queda la sensació d'haver passat una mala/bona estona. Serà perquè, com diu ell mateix al pròleg, "l'interès que ens inspiren aquests horrors de butxaca és innegable, com també ho és la repulsió"?

Els fantasmes d'E. F. Benson

Els germans d'Edward Frederic Benson (1867-1940) no només compartien amb ell la passió per l'escriptura, sinó també una experiència familiar traumàtica i unes inclinacions amoroses escandaloses per a l'època victoriana en què van viure. Tot podria ser una derivació del caràcter del pare, Edward White Benson, arquebisbe de Canterbury i molt afavorit a la cort de la reina Victòria. Segons el pròleg de Lluís Salvador, E. W. Benson fou un "home despòtic i cruel, va tenir sis fills, dels quals dos van morir en una edat primerenca. Maggie, l'única filla que va sobreviure, embogí i va intentar assassinar la seva mare, més que probablement a causa d'haver descobert l'assumpte lesbià que Mary mantenia amb una de les millors amigues de Maggie." Els tres fills barons, entre els quals s'hi compta E. F. Benson, mai es van casar i tots van ésser escriptors, així com persones inconformistes: Arthur Christopher, rector del Magdalene College de Cambridge, negava l'educació moralista i rígida de la seva infantesa. Robert Hugh, sacerdot anglicà, renegà de la fe en morir el pare per esdevenir sacerdot catòlic i practicant de màgia i alquímia amb Frederick Rolfe, conegut a l'època pel pseudònim "Baró Corvo" (novel·lista, fotògraf i declaradament homosexual; un excèntric molt polèmic, sobretot per la seva condició sexual i perquè alguns dels seus amants acostumaven a ser joves).

Malgrat que totes aquestes anècdotes biogràfiques puguin semblar frívoles i poc adequades per a l'estudi de la literatura de l'autor, crec que són fonamentals a l'hora d'entendre que potser modelen en Benson un gust per l'escriptura d'un relat de fantasmes que se surt de la rutina i del motlle de les ghost stories tradicionals. Al recull La cambra de la torre (Laertes, "L'Arcà", núm. 59, traducció de Roser Berdagué) hi podeu trobar algunes mostres ben interessants. El conte que dona títol al recull, sense anar gaire lluny, és una peça magnífica i ben curiosa, bastida a partir de l'onirisme (un somni recurrent del protagonista, que s'allarga amb els anys, i en què els protagonistes fins i tot hi envelleixen). El somni, evidentment, esdevindrà realitat, però no pas de la forma en què el lector espera: aquí radica l'originalitat d'un relat que té un final digne de les Històries de la Cripta nord-americanes de mitjan segle XX. En canvi, La confessió de Charles Linkworth ens trasllada a l'ambient sòrdid d'una presó: el metge, encarregat d'assistir a les execucions (sorprèn la naturalitat amb què es condemnava a mort els assassins i es justificava la pena) no només ens ofereix un relat detectivesc del crim que comet Charles Linkworth, també ens explica com l'ànima del criminal se li manifesta... a través d'una trucada telefònica!

Com es pot veure, Benson, malgrat prendre el motlle de les ghost stories clàssiques, hi introdueix innovacions que, més endavant, la literatura pulp i el cinema de terror s'encarregaran d'explotar repetidament. Un altre conte que destaca en aquest cas pel canvi d'estil i de registre, és De com va anar-se'n la por de la galeria llarga. Amb grans dosis d'ironia (que també demostra en moltes de les novel·les alienes al gènere fantàstic que va escriure), ens situa en un casalot on, per als seus habitants, els fantasmes dels avantpassats ja en formen part amb la naturalitat amb què accepten la resta d'elements que el conformen:

“Church-Peveril és una casa tan assetjada i visitada pels espectres --visibles i invisibles-- que no hi ha ningú d’aquells que són acollits per la família en el seu acre i mig de teulades de coure verd que es prengui seriosament els fenòmens físics que hi passen. Per als Peveril, l’aparició d’un fantasma és una qüestió que gairebé no té altra significació que l’aparició del carter per a aquells que viuen en cases de tipus més corrents.”


Val a dir que Benson destaca per damunt de tot en el plantejament dels seus contes. És aquí quan, amb gran habilitat, ens el contextualitza, ens endinsa en l'atmosfera, ens proposa un estil d'agradable lectura i planta les bases per a la trama que després es desenvoluparà amb més o menys previsibilitat. Més endavant, Benson és capaç de deseixir-se del to humorístic del relat que comentàvem i ens endinsa en una atmosfera cada cop més tenebrosa: resulta que dos fantasmes, uns germans bessons assassinats al bressol, a diferència de la resta de presències habituals són realment terrorífics, i trobar-se'ls a determinades hores a la galeria llarga té unes conseqüències horriblement originals:

“Quan ja s’anava a posar dreta, va adonar-se que tenia els braços un a cada costat del sofà de vellut gris, si bé no veia on se li acabaven les mansi on començava el vellut gris. Com si els dits s’haguessin fos en el vellut. Es veia clarament els canells, una vena blava al dors de les mans i algun artell. Recordava, mentre somniava, la darrera cosa en la qual havia pensat abans d’adormir-se, que no era altra que aquella excrescència d’una coloració semblant a la dels líquens que li havia sortit a la cara, als ulls i al coll de Mrs. Canning.”


Un dels relats més pertorbadors, més ben construïts, però també potser de desenllaç més decebedor, potser sigui Negotium perambulans. El narrador evoca la seva infantesa al poblet costaner de Polearn, Cornualla, on hi torna de gran per residir a la casa dels seus oncles. La descripció de l'escenari, de la seva gent, la recerca d'una vida retirada del món... Tot plegat crea una atmosfera on irromp, lentament, reptant d'amagatotis, aquesta criatura maligna que deambula per la foscor: "Negotium perambulans in tenebris", "La pestilència que camina per les tenebres". Ocasionalment pot recordar alguns dels relats d'H. P. Lovecraft ambientats en indrets també salabrosos (The horror at Martin's Beach, L'ombra sobre Innsmouth), però tal com li passava al mestre de Providence, l'aparició final del monstre el converteix en una escena quasi de sèrie B, malgrat l'habilitat que posa Benson per tal de descriure'l i transmetre-li l'horror de la criatura al lector. Com sempre, la imaginació és més poderosa. 

Una altra faceta curiosa dels relats de terror de Benson és el seu interès per difuminar la clara línia marcada pel món científic del segle XIX entre ciència i fantasia. Conte del metro, per exemple, s'inicia amb una reflexió sobre conceptes com l'Espai i el Temps, encara que, quan va ser escrit, faltaven uns quants anys perquè Einstein i la física quàntica introduïssin noves teories:

“--És una convinença --va dir Anthony Carling, tot alegre--, i no gens convincent. El Temps! En realitat, el Temps no és res, no té una existència real. El temps no és altra cosa que un punt infinitesimal de l’eternitat, de la mateixa manera que l’espai és un punt infinitesimal de l’infinit. El temps, com a màxim, és una mena de túnel a través del qual ens hem acostumat a creure que viatgem. Tenim un bram a les orelles i una foscor als ulls que ens fa creure que és real. Però, abans que entréssim al túnel, existíem des de sempre en una llum solar infinita i, quan l’acabarem de travessar, tornarem a existir en una infinita llum solar. Per què, doncs, hem d’amoïnar-nos davant la confusió, el soroll i la foscor que només ens envolta un moment?”

Més endavant afegeix que, paradoxalment, l'ésser humà no és capaç de copsar el finit i el temporal (les mesures que el defineixen), sinó l'infinit i l'etern. I aquí comença un relat sobre visions premonitòries i fantasmagòriques, que trenquen el concepte temporal en un espai tan definit com el metro de Londres.

Cal dir, finalment, que Benson fou gran amic d'un dels mestres de les ghost stories, M. R. James. Malgrat tot, l'academicisme de James, amb els seus arqueòlegs i professors tan erudits com agradables i distrets com obsedits per les seves recerques, no sembla haver traspassat a la seva literatura. Com ja hem vist, el que fa Benson és treure el relat de fantasmes dels seus espais habituals (el castell abandonat, l'església, el cementiri) i situar-lo en indrets més quotidians, amb personatges poc o gens avesats a les presències fantasmals i als fets que els expliquen o els ajuden a afrontar. Lluís Salvador, l'autor del pròleg, com ja havíem dit, ho veu com un intent reeixit de retratar la doble moral victoriana. Potser els altres fantasmes de Benson, més personals, el van ajudar a l'hora de triar una escriptura menys convencional.





    

Dues antologies bàsiques

Joan Solé (ed.): Els millors contes de la literatura fantàstica, Columna, Barcelona: desembre 2006. Els millors contes de terror, Columna, Barcelona: octubre 2007.

Tradicionalment, els editors catalans releguen la literatura fantàstica al nodriment dels seus catàlegs juvenils, al costat d'altres gèneres (cas de La Magrana o Columna durant els anys vuitanta). Aquesta desconfiança va provocar que Laertes, amb la seva mítica col·lecció "L'Arcà", es convertís en l'únic segell on avui dia es poden trobar al mercat en català clàssics del gènere, com ara Mary Shelley, Bram Stoker, H.P. Lovecraft o Arthur Conan Doyle. És per això que l'aparició d'aquestes dues antologies ara fa una dècada es va convertir en tot un esdeveniment. El seu antòleg i traductor, Joan Solé, hi seleccionava una nòmina d'autors i contes bàsics així com algunes petites meravelles desconegudes als ulls dels més profans, que satisfan no només el seguidor de la narrativa fantàstica, també qualsevol amant de la narrativa del segle XIX.

Així, el primer dels volums presenta un dels millors contes de terror psicològic existent, "La pota de mico" de WW Jacobs, també autor de contes humorístics i irònics molt remarcables, que juga amb l'exotisme de l'Orient (la pota és un talismà hindú de la sort) per fer-nos dubtar sobre les conseqüències (casuals o reals) de la cobdícia humana. Un autèntic clàssic que amb els anys ha esdevingut referència obligada en el món anglosaxó. Si parlem de clàssics de la fantasia i el terror, però, és evident que "L'Horla" de Guy de Maupassant no hi pot mancar, amb el seu malaltís descens a la paranoia del seu protagonista i narrador. També esdevé molt important l'aparició de "La porta al mur", de HG Wells. L'autor de La màquina del temps i pare de la ciència-ficció hi planteja el mite del paradís perdut de la infantesa en termes fantàstics, amb una gran dosi de malenconia. Finalment, cal destacar l'aparició de MR James, un dels renovadors de les ghost stories, deixeble de Sheridan Le Fanu.

A banda d'aquest quartet, Soler presenta un conjunt de relats variats, tot i que no esdevinguin el millor dels seus autors respectius: l'humor negre de Saki; l'orientalisme de Rudyard Kipling i Lafcadio Hearn; el classicisme de Robert Louis Stevenson, Herman Melville i Charles Dickens; el romanticisme de Villiers de l'Isle-Adam i Prosper Mérimée... A banda, mereixen ser destacats dos autors peculiars i excèntrics, que caldria veure traduïts al català més sovint, tant per la singularitat de les seves propostes com per la qualitat dels seus escrits. Un és el nord-americà Ambrose Bierce, que a "Un episodi al pont del riu de l'Òliba" presenta la barreja d'història de fantasmes amb les seves experiències de la guerra de Secessió dels Estats Units, que va viure en primera persona. El seu estil periodístic i la ironia i l'humor negre que el caracteritzaven (i que es pot veure en un llibre deliciós, El diccionari del Diable, editat per Angle editorial) es tenyeixen de fatalisme i drama quan retrata les repercussions del conflicte bèl·lic, que dóna peu a episodis ben curiosos.

Segons Solé a la "Presentació" de Els millors contes de terror, aquest segon volum se centra en "una branca del gènere fantàstic. Si aquest s'ocupa de refusos, de tot allò que els altres gèneres literaris no volen --i així, tracta de les qüestions mentals inexplicables o inconfessables, o bé dels aspectes externs a la ment que posen en dubte, fins a negar-la, la concepció predominant sobre la realitat--, la literatura de por representa l'extrem d'intensitat d'aquesta tendència." A Solé, però, no li interessa el conte truculent o morbós, que considera "literatura d'horror", ans al contrari: "tenen com a màxim valor el fet d'adreçar-se literàriament (no a còpia de garrotades) a capes de la ment humana que, d'altra manera, romanen en la foscor". Així doncs, és lògic que un dels grans contes de la narrativa de terror nord-americana, "Els salzes", d'Algernon Blackwood, hi sigui present. Blackwood és un autor poc conegut pel gran públic, però bàsic en la literatura de terror nord-americana, tant com ho pugui ser Edgar Allan Poe (present amb el mític "El gat negre"): amatent a les tradicions populars dels nadius americans, a contes com "Els salzes" o "El wendigo" explora la relació entre l'home i la natura, sempre aclaparadora i inquietant, disposada a acabar amb aquest petit ésser que, malgrat la seva intel·ligència, sempre tindrà les de perdre. El terror s'anirà filtrant en el lector de forma subtil, a través de l'estil i de la creació d'ambient, més que no pas dels fets narrats.

Un dels alumnes avantatjats de Blackwood va ser H.P. Lovecraft, que també hi apareix amb un relat que s'allunya del cicle d'horror còsmic al voltant dels mites de Cthulhu, però no en resta gaire lluny amb "Les rates dels murs", que explora un tema clàssic en la seva obra, els ritus pagans de tipus sectari. Un altre gran relat, indispensable, que obre l'antologia, és "Te verd", de Sheridan Le Fanu, autor de "Carmilla". La resta de la nòmina es mou entre l'inevitable ("El gat negre" d'Edgar Allan Poe o "La morta enamorada" de Théophile Gautier), les repeticions respecte del volum anterior (Kipling, Maupassant, Bierce) i algunes aparicions inesperades, com la de Charlotte Perkins Gilman i "L'empaperat groc" o Arthur Machen amb "La piràmide brillant".

Tanmateix, permeteu-me reservar el comentari de la majoria d'aquests relats per quan parlem dels seus autors. Tots aquests noms aniran apareixent a Pipa i monocle al llarg del temps amb monogràfics merescuts. Apuntem, ara, la necessitat i l'oportunitat d'unes antologies que avui dia es troben a bon preu dins el catàleg de l'editorial Labutxaca (amb el canvi de títol en el segon, que ara s'anomena Els millors contes de por). 

"El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs"

El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs
Selecció, pròleg, traduccions i cronologia d'Emili Olcina
Traducció de "La núvia de Corint" per Eduard Escoffet
Barcelona, 2003
Col·lecció "L'Arcà", núm. 82
Laertes 

El mite del vampir s'ha anat perpetuant al llarg dels segles en la literatura universal, amb variacions que depenen de l'època concreta. És la imatge, la metàfora més adequada per representar els terrors atàvics dels éssers humans, els que relacionen la nostra voluntat amb les addicions (la sexualitat en l'època victoriana, la drogoaddicció durant el segle XX). I el vampir, estigmatitzat per això però també dipositari d'una càrrega de sensualitat feréstega, amb aquella atracció que ens provoca l'ocult, segueix esmolant els ullals. L'Eros i el Tànatos s'hi barregen malèvolament, tot i les versions dels darrers anys, edulcorades per a adolescents.

Aquestes variacions del mite són molt ben analitzades per Emili Olcina al pròleg de l'antologia El llit sota la tomba (Laertes, 2003). Olcina no només és antòleg, sinó també traductor, director de col·leccions, escriptor i uns dels millors coneixedors de la literatura fantàstica a Catalunya. «El Segle de les Llums fou també el gran segle dels vampirs», diu per a sorpresa nostra, i hi argumenta una sèrie de fets documentats que el duen a extreure'n una sèrie de conjectures ben interessants: «Davant les primeres alarmes vampíriques del segle XVIII, els filòsofs racionalistes de la Il·lustració havien rigut. Ara, els vampirs no els feien cap gràcia: la Raó no sabia pas què fer-ne. (...) Calmet qualificava la creença en els vampirs de «vana i ridícula», però reunia nombroses dades sobre casos de vampirisme a fi i efecte que d'altres «més hàbils i agosarats» que no pas ell esbrinessin la veritat; se'n desprenia que els filòsofs il·lustrats no havien esbrinat pas la veritat sobre els vampirs en dir, simplement, que no n'hi havia».

Per tant, Olcina no se cenyeix només al camp literari: ens mostra com el vampirisme fou, entre els segles XVIII i XIX, una autèntica preocupació social; com, des de la filosofia i la ciència, es van buscar solucions raonables per explicar-ne les causes davant una societat europea alarmada; i finalment, com el mite literari s'anava forjant en paral·lel, amb moments tan importants com el poema «La núvia de Corint», de Goethe, on el desig sexual, i no només la sang, «activa» el cadàver del monstre. I, a partir d'aquí, Olcina investiga com aquesta sexualitat inherent, però a la vegada rebaixada per la moralitat social, va mutant al llarg de la història literària. 

I tot i l'interès i l'encert de l'estudi, el present volum destaca sobretot per la selecció dels textos. Aquí hi trobarem en català els contes fundacionals del mite modern, començant per «El vampir» de John William Polidori. La història és prou coneguda: metge personal i secretari del poeta Lord Byron, Polidori l'acompanyaria a la Vil·la Diodati, a la riba del llac Ginebra, per passar-hi l'estiu al costat de Percy B. Shelley i Mary W. Shelley. D'aquella trobada en sortirien quatre contes de terror escrits a la llum de les espelmes les nits d'aquell estiu, dels quals el de Polidori i de la Shelley passarien a la història: mentre que l'una escriuria l'esbós de Frankenstein o el modern Prometeu, l'altre fixaria el prototipus del mite vampíric a partir de la relació d'amor i odi que vivia al costat de Byron (i que aquest textaprofundeix amb gràcia). Els quatre relats ja havien estat publicats en castellà per Ediciones Península, en un deliciós volum, Fantasmagoriana, dins la col·lecció «Vidas imaginarias».

També hi trobem el poema de Goethe que abans esmentàvem, on l'escriptor alemany situa la història d'una jove vampira als primers temps del cristianisme, enfrontat al paganisme: al capdavall esdevé una crítica a la que esdevindria religió hegemònica (crítica que aquest text s'encarrega d'analitzar). No és, però, l'únic cognom il·lustre: Alexei Tolstoi, germà de l'autor d'Anna Karènina, ens entrega «La família del vurdalak», que recull la tradició eslovaca i centreeuropea del mite amb una prosa entretinguda, irònica, que introdueix el mite del vampir eslau, responsable d'un corrent de terror als Balcans durant el segle XVIII. Théophile Gautier és la referència romàntica amb «La morta enamorada» que, com en el cas de «La núvia de Corint», presenta la versió femenina del mite, que també tindria la seva continuació amb Carmilla de Sheridan Le Fanu i el precedent de la «Christabel» de Samuel T. Coleridge. El repertori victorià està ben representat pels irlandesos Fritz-James O'Brien i Bram Stoker (esotèric i místic, en un petit retorn a l'univers de Dràcula), així com pel nord-americà F. Marion Crawford. D. H. Lawrence i Francis Scott Fitzgerald són noms més contemporanis que representen l'adaptació del mite lluny de les coordenades tradicionals del vuitcentisme. 

I perquè no se'ns retregui la pobra tradició fantàstica de l'univers literari català, Olcina recupera «La xucladora» de Joaquim Ruyra, un dels nostres millors narradors realistes del segle XIX, que aquí pren el mite de la dona d'aigua, una transfiguració mediterrània del vampir, potser també l'adaptació folklòrica de les sirenes clàssiques.